A mesura que s'apropa el 9 de novembre les inquietuds espanyoles van in crescendo. Les continues apel·lacions que fan sobre l'existència d'una suposada crispació ciutadana, o per les presumptes baralles i divisions que pateixen les famílies catalanes, o les hipotètiques agressions sofertes per l'unionisme espanyolista convenientment exagerades i publicitades -i pel que sembla, desitjades-, tot això per culpa del sobiranisme, no són més que el fidel reflex de les fòbies, pors, complexes d'inferioritat i inseguretats mentals que envaeixen i dominen els seus atribolats esperits. Utilitzen aquests tipus de premisses, al cap i a la fi simples excuses o coartades, amb la vana esperança d'aturar de qualsevol manera els anhels de independència dels catalans. Per cert, amb resultats veritablement galdosos per Espanya. Envers Catalunya, han renunciat als principis democràtics i ho fien tot a la força de la llei, a la repressió administrativa, policial i financera, a l'intransigent ordre i manament constitucional i a la decaiguda fortalesa de l'estat-nació més antic que existeix a l'univers. Per tant, sembla natural i raonable que menteixin, insultin, amenacin i vulguin imposar-se per la força enlloc de la raó, per tal de retenir allò que veuen se'ls escapa de les mans irremeiablement.
No s'adonen que aquesta mena d'arguments anti-polítics i matussers, a molts catalans, encara ens encoratgen més. Per què tard o d'hora la veritat s'imposa. Fa poques setmanes l'expert en balances a la carta Ángel de la Fuente, anomenat pel ministre Montoro, va sentenciar que el dèficit fiscal reconegut a Catalunya només pujava 8.455 milions d'euros -curiosament, la meitat del suposat dèficit atribuït a la comunitat de Madrid!-. Avui ja reconeix que si Catalunya gaudis d'un concert econòmic com el basc o navarrès, l'incidència que tindria als comptes de la resta d'autonomies -el finançament de menys!- seria de 16.000 milions d'euros anuals, casualment la quantitat estimada per la Generalitat com a dèficit per l'any 2011. El mateix passa amb la llei de consultes no referendàries recentment aprovada pel Parlament català, que el govern de Madrid i els abrandats unionistes que li donen suport -siguin populars, socialistes o informadors cavernaris-, ja l'han declarat preventivament il·legal, inconstitucional i inaplicable. I tot això abans d'haver-se publicat al DOGC per la seva plena vigència legal....!. És la manera que tenen de condicionar la futura sentència del Tribunal Constitucional. Ells la declaren inconstitucional i l'Alt Tribunal ratifica els seus desitjos. El més significatiu és que molts prestigiosos i afamats juristes en exercici i reconeguts acadèmics, tant catalans com espanyols, opinen justament el contrari: és una llei legitima, constitucional i desitjablement aplicable. Un altre exemple el trobem en unes recents (des)informacions publicades a la premsa dretana madrilenya quant afirmen que la banca domiciliada a Catalunya ha decidit traslladar les seves seus socials a Madrid, com a conseqüència de la possible declaració de independència. Com era previsible, les entitats financeres ho han negat amb absoluta rotunditat.
Aquesta suposada crispació ciutadana, o les baralles i divisions familiars atribuïdes a l'independentisme, no existeixen pas. Millor dit, són presents -i sembla que benvolgudes- dins l'espanyolisme militant. La proba més fefaent d'aquesta existència és, precisament, l'expressió d'una creixent agressivitat -fins i tot violència, al menys verbal- i la feixuga imposició constitucionalista social-popular, així com els insults, mentides i manipulacions que tan des-acomplexadament practiquen la premsa i els polítics espanyols en general. El nacionalisme espanyol és víctima de la seva excessiva amargor i incompetència política i pel fet d'utilitzar la llei com si fos un mur de contenció d'anhels i esperances ciutadanes, enlloc d'un instrument al servei de la gent. I aquest immens error comès pels partits i institucions espanyoles agreuja i aprofundeix més i més les diferències i distàncies sorgides entre Catalunya i Espanya. Les agreuja tant, que el mur aixecat davant Catalunya no aguanta l'onada que li passa per damunt. Perquè els anhels, les esperances i les il·lusions no es poden aturar. Ni ignorar. Ni reprimir. Així ho hem demostrat centenars de milers de ciutadans aquest passat 11 de setembre. Sense crispació, ni baralles. Amb goig i pau. Amb les famílies ben unides!.
La veritat sempre acaba imposant-se. I més quant es combat amb mentides, insults i manipulacions. La llibertat i la democràcia sempre triomfen. Per això a l'horitzó s'albira la independència de Catalunya.
No s'adonen que aquesta mena d'arguments anti-polítics i matussers, a molts catalans, encara ens encoratgen més. Per què tard o d'hora la veritat s'imposa. Fa poques setmanes l'expert en balances a la carta Ángel de la Fuente, anomenat pel ministre Montoro, va sentenciar que el dèficit fiscal reconegut a Catalunya només pujava 8.455 milions d'euros -curiosament, la meitat del suposat dèficit atribuït a la comunitat de Madrid!-. Avui ja reconeix que si Catalunya gaudis d'un concert econòmic com el basc o navarrès, l'incidència que tindria als comptes de la resta d'autonomies -el finançament de menys!- seria de 16.000 milions d'euros anuals, casualment la quantitat estimada per la Generalitat com a dèficit per l'any 2011. El mateix passa amb la llei de consultes no referendàries recentment aprovada pel Parlament català, que el govern de Madrid i els abrandats unionistes que li donen suport -siguin populars, socialistes o informadors cavernaris-, ja l'han declarat preventivament il·legal, inconstitucional i inaplicable. I tot això abans d'haver-se publicat al DOGC per la seva plena vigència legal....!. És la manera que tenen de condicionar la futura sentència del Tribunal Constitucional. Ells la declaren inconstitucional i l'Alt Tribunal ratifica els seus desitjos. El més significatiu és que molts prestigiosos i afamats juristes en exercici i reconeguts acadèmics, tant catalans com espanyols, opinen justament el contrari: és una llei legitima, constitucional i desitjablement aplicable. Un altre exemple el trobem en unes recents (des)informacions publicades a la premsa dretana madrilenya quant afirmen que la banca domiciliada a Catalunya ha decidit traslladar les seves seus socials a Madrid, com a conseqüència de la possible declaració de independència. Com era previsible, les entitats financeres ho han negat amb absoluta rotunditat.
Aquesta suposada crispació ciutadana, o les baralles i divisions familiars atribuïdes a l'independentisme, no existeixen pas. Millor dit, són presents -i sembla que benvolgudes- dins l'espanyolisme militant. La proba més fefaent d'aquesta existència és, precisament, l'expressió d'una creixent agressivitat -fins i tot violència, al menys verbal- i la feixuga imposició constitucionalista social-popular, així com els insults, mentides i manipulacions que tan des-acomplexadament practiquen la premsa i els polítics espanyols en general. El nacionalisme espanyol és víctima de la seva excessiva amargor i incompetència política i pel fet d'utilitzar la llei com si fos un mur de contenció d'anhels i esperances ciutadanes, enlloc d'un instrument al servei de la gent. I aquest immens error comès pels partits i institucions espanyoles agreuja i aprofundeix més i més les diferències i distàncies sorgides entre Catalunya i Espanya. Les agreuja tant, que el mur aixecat davant Catalunya no aguanta l'onada que li passa per damunt. Perquè els anhels, les esperances i les il·lusions no es poden aturar. Ni ignorar. Ni reprimir. Així ho hem demostrat centenars de milers de ciutadans aquest passat 11 de setembre. Sense crispació, ni baralles. Amb goig i pau. Amb les famílies ben unides!.
La veritat sempre acaba imposant-se. I més quant es combat amb mentides, insults i manipulacions. La llibertat i la democràcia sempre triomfen. Per això a l'horitzó s'albira la independència de Catalunya.
