DUI: Declaració Unilateral de Independència.
Sembla ser que la confusió, el desconcert i la por cap al desconegut impera entre els espanyols que no poden amagar el seu nacionalisme. És a dir, entre aquells espanyolistes representats per conservadors i obreristes, fins ara hegemònics a la vida política i social d'Espanya. I també aquells que trepitgen els seus talons, com són C's, UPyD, Podemos, Queremos, Ganemos i mil formacions més, totes elles condicionades pel seu patrioterisme d'identitat nítidament castellana que disfressen i amaguen en un fal·laç europeisme el qual, per desgracia de tots, va de capa caiguda dins la pròpia Unió Europa. Són nacionalistes abrandats, però no se'n reconeixen com a tals. Al cap i a la fi, s'avergonyeixen d'aquesta condició, donada l'historia que arrossega i la repressió que representa, així com la utilització matussera feta pels filo-franquistes tan presents a la realitat política i administrativa quotidiana de tot l'Estat. Dons bé, a la confusió, el desconcert i la por hem d'afegir l'ignorància. El més greu de tot és que es tracta d'una ignorància voluntària. El govern espanyol i el partit alfa que li dona suport prefereixen tancar els ulls davant la realitat i no volen escoltar els crits de la gent, ni atendre les exigències de la societat, cansada com està d'esperar que es compleixin els compromisos adquirits pels governants i s'atenguin les seves necessitats, especialment dels sectors més vulnerables, donada la profunda crisis integral que ens afecta tots plegats hores d'ara.
La societat catalana fa quatre anys que va dir prou. L'any 2010 centenars de milers de ciutadans ens vam manifestar contra l'ignominiós procedir de les més altes institucions de l'Estat espanyol envers els catalans. És bo recordar-ho: Els nostres representants havien ofert a Espanya una solució al conflicte polític que ja aleshores començava a evidenciar-se davant el capteniment que havia tingut el Govern d'Aznar envers la Generalitat. L'autonomia catalana va començar a ser menystinguda i anorreada per la prepotència, l'imposició, la superba i el quixotisme del Govern d'Espanya; a canvi des de Catalunya es va oferir un nou Estatut com a solució al desencontre sorgit -la anomenada desafecció del senyor Montilla-. Vam creure el compromís públic adquirit pel senyor Rodríguez Zapatero: "apoyaré el estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya"; varem negociar i acordar un text al Parlament que posteriorment va ser modificat a les Corts espanyoles, i finalment el vam votar i aprovar en referèndum -només els catalans, no pas tots els espanyols!-. Aquesta era la tercera via, tan desitjada pels unionistes d'ara!. La qual, per cert, va ser dilapidada miserablement per un Tribunal Constitucional absolutament des-legitimat per les pressions, intromissions i manipulacions sofertes a mans de populars, socialistes i la caverna mediàtica madrilenya, així com per la vergonya aliena que vam sentir la majoria de catalans per aquest vergonyós i il·legítim procedir espanyol.
Recordar és necessari: Des d'aleshores, vist el fracàs obtingut pels defensors de l'encaix Catalunya-Espanya i l'humiliació que representava aquella sentència, els ciutadans varem dir.... PROU!. Fins aquí podíem arribar!. Ens vam manifestar multitudinariament rebutjant l'ofensiva i antidemocràtica sentencia contra l'Estatut -la tercera via havia sigut rebutjada per Espanya- que els magistrats del Tribunal Constitucional van tenir la barra de dictaminar, després d'haver sigut aprovat en referèndum per la majoria de ciutadans catalans. No és necessari mencionar l'anti-catalanisme brandat pel PP, a base de recollida de signatures contra Catalunya i interposicions de recursos contra un estatut que havia sigut model a copiar per altres governs i parlaments autonòmics socialistes i populars, que mai van ser recorreguts. Ni, com s'ha dit abans, de la vergonyosa manipulació de l'alt tribunal... de la ma fonamentalment dels populars. Tampoc val la pena mencionar la complicitat dels socialistes en aquesta pressa de pel típicament hispana, els quals s'havien encarregat de raspallar -Alfonso Guerra dixit- el text consensuat per les forces polítiques catalanes. Desprès de tot això, el president de la Generalitat va demanar personalment davant del senyor Rajoy l'anomenat pacte fiscal -com a últim recurs-, tornant a conrear un ensordidor NO del govern popular. En conseqüència, es van celebrar eleccions avançades amb el resultat d'una aclaparadora victòria de les formacions sobiranistes, que s'havien compromès en els seus respectius programes electorals convocar una consulta pel dret a decidir el qual, per si no se sap, és un eufemisme del dret d'autodeterminació.
Recordar ens omple d'il·lusió i renova les nostres esperances: Milions de persones de tota edat i condició, ja sigui aplegats amb determinació i alegria pels carrers de les ciutats, o agafats de les mans fent una cadena humana des de França fins el País Valencià, o dibuixant la senyera amb els nostres cossos grocs i vermells damunt onze kilòmetres d'avingudes barcelonines, clamant per la llibertat de Catalunya. Nens, joves, pares i mares, avis, oncles, colles d'amics, treballadors i aturats, solters i casats... Una riuada de gent ens venim manifestant reiteradament els darrers tres anys a favor del dret a decidir, i la majoria també ho fem per reclamar la independència de la nostra Nació. Que es podia esperar desprès de l'actuació de l'Estat envers Catalunya....?. Estem cansats de les negatives inamovibles d'Espanya a tot el que és bo per Catalunya i els catalans, perquè és dolent per Espanya. I un bé negre!. No és dolent per Espanya. És dolent pels populars i pels socialistes, pels poderosos de Madrit, pels socis de la Santa Aliança i del Pont aeri, pocs però rics, i per els alts i mitjans funcionaris de l'Estat, acostumats tots ells a manar, a gaudir sense condicions de poder, prebendes i privilegis seculars i també a esprémer, entre d'altres però amb més acarnissament si s'escau, als catalans.
Ja n'hi ha prou!. Volem votar i decidir el futur de Catalunya. I les negatives a la democràcia i a la justícia que exhibeix l'Espanya d'en Rajoy i sus muchachos ens provoca basques..... I unes ganes irreprimibles de marxar cames ajudeu-me, lluny d'aquesta gent que per estar confusa i desconcertada, plena de por i gaudir d'un alt grau d'ignorància volguda i buscada, han decidit que no es pot votar perquè es il·legal. Au va, home, va!. S'estimen més la DUI, potser?.
Sembla ser que la confusió, el desconcert i la por cap al desconegut impera entre els espanyols que no poden amagar el seu nacionalisme. És a dir, entre aquells espanyolistes representats per conservadors i obreristes, fins ara hegemònics a la vida política i social d'Espanya. I també aquells que trepitgen els seus talons, com són C's, UPyD, Podemos, Queremos, Ganemos i mil formacions més, totes elles condicionades pel seu patrioterisme d'identitat nítidament castellana que disfressen i amaguen en un fal·laç europeisme el qual, per desgracia de tots, va de capa caiguda dins la pròpia Unió Europa. Són nacionalistes abrandats, però no se'n reconeixen com a tals. Al cap i a la fi, s'avergonyeixen d'aquesta condició, donada l'historia que arrossega i la repressió que representa, així com la utilització matussera feta pels filo-franquistes tan presents a la realitat política i administrativa quotidiana de tot l'Estat. Dons bé, a la confusió, el desconcert i la por hem d'afegir l'ignorància. El més greu de tot és que es tracta d'una ignorància voluntària. El govern espanyol i el partit alfa que li dona suport prefereixen tancar els ulls davant la realitat i no volen escoltar els crits de la gent, ni atendre les exigències de la societat, cansada com està d'esperar que es compleixin els compromisos adquirits pels governants i s'atenguin les seves necessitats, especialment dels sectors més vulnerables, donada la profunda crisis integral que ens afecta tots plegats hores d'ara.
La societat catalana fa quatre anys que va dir prou. L'any 2010 centenars de milers de ciutadans ens vam manifestar contra l'ignominiós procedir de les més altes institucions de l'Estat espanyol envers els catalans. És bo recordar-ho: Els nostres representants havien ofert a Espanya una solució al conflicte polític que ja aleshores començava a evidenciar-se davant el capteniment que havia tingut el Govern d'Aznar envers la Generalitat. L'autonomia catalana va començar a ser menystinguda i anorreada per la prepotència, l'imposició, la superba i el quixotisme del Govern d'Espanya; a canvi des de Catalunya es va oferir un nou Estatut com a solució al desencontre sorgit -la anomenada desafecció del senyor Montilla-. Vam creure el compromís públic adquirit pel senyor Rodríguez Zapatero: "apoyaré el estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya"; varem negociar i acordar un text al Parlament que posteriorment va ser modificat a les Corts espanyoles, i finalment el vam votar i aprovar en referèndum -només els catalans, no pas tots els espanyols!-. Aquesta era la tercera via, tan desitjada pels unionistes d'ara!. La qual, per cert, va ser dilapidada miserablement per un Tribunal Constitucional absolutament des-legitimat per les pressions, intromissions i manipulacions sofertes a mans de populars, socialistes i la caverna mediàtica madrilenya, així com per la vergonya aliena que vam sentir la majoria de catalans per aquest vergonyós i il·legítim procedir espanyol.
Recordar és necessari: Des d'aleshores, vist el fracàs obtingut pels defensors de l'encaix Catalunya-Espanya i l'humiliació que representava aquella sentència, els ciutadans varem dir.... PROU!. Fins aquí podíem arribar!. Ens vam manifestar multitudinariament rebutjant l'ofensiva i antidemocràtica sentencia contra l'Estatut -la tercera via havia sigut rebutjada per Espanya- que els magistrats del Tribunal Constitucional van tenir la barra de dictaminar, després d'haver sigut aprovat en referèndum per la majoria de ciutadans catalans. No és necessari mencionar l'anti-catalanisme brandat pel PP, a base de recollida de signatures contra Catalunya i interposicions de recursos contra un estatut que havia sigut model a copiar per altres governs i parlaments autonòmics socialistes i populars, que mai van ser recorreguts. Ni, com s'ha dit abans, de la vergonyosa manipulació de l'alt tribunal... de la ma fonamentalment dels populars. Tampoc val la pena mencionar la complicitat dels socialistes en aquesta pressa de pel típicament hispana, els quals s'havien encarregat de raspallar -Alfonso Guerra dixit- el text consensuat per les forces polítiques catalanes. Desprès de tot això, el president de la Generalitat va demanar personalment davant del senyor Rajoy l'anomenat pacte fiscal -com a últim recurs-, tornant a conrear un ensordidor NO del govern popular. En conseqüència, es van celebrar eleccions avançades amb el resultat d'una aclaparadora victòria de les formacions sobiranistes, que s'havien compromès en els seus respectius programes electorals convocar una consulta pel dret a decidir el qual, per si no se sap, és un eufemisme del dret d'autodeterminació.
Recordar ens omple d'il·lusió i renova les nostres esperances: Milions de persones de tota edat i condició, ja sigui aplegats amb determinació i alegria pels carrers de les ciutats, o agafats de les mans fent una cadena humana des de França fins el País Valencià, o dibuixant la senyera amb els nostres cossos grocs i vermells damunt onze kilòmetres d'avingudes barcelonines, clamant per la llibertat de Catalunya. Nens, joves, pares i mares, avis, oncles, colles d'amics, treballadors i aturats, solters i casats... Una riuada de gent ens venim manifestant reiteradament els darrers tres anys a favor del dret a decidir, i la majoria també ho fem per reclamar la independència de la nostra Nació. Que es podia esperar desprès de l'actuació de l'Estat envers Catalunya....?. Estem cansats de les negatives inamovibles d'Espanya a tot el que és bo per Catalunya i els catalans, perquè és dolent per Espanya. I un bé negre!. No és dolent per Espanya. És dolent pels populars i pels socialistes, pels poderosos de Madrit, pels socis de la Santa Aliança i del Pont aeri, pocs però rics, i per els alts i mitjans funcionaris de l'Estat, acostumats tots ells a manar, a gaudir sense condicions de poder, prebendes i privilegis seculars i també a esprémer, entre d'altres però amb més acarnissament si s'escau, als catalans.
Ja n'hi ha prou!. Volem votar i decidir el futur de Catalunya. I les negatives a la democràcia i a la justícia que exhibeix l'Espanya d'en Rajoy i sus muchachos ens provoca basques..... I unes ganes irreprimibles de marxar cames ajudeu-me, lluny d'aquesta gent que per estar confusa i desconcertada, plena de por i gaudir d'un alt grau d'ignorància volguda i buscada, han decidit que no es pot votar perquè es il·legal. Au va, home, va!. S'estimen més la DUI, potser?.
