Sembla que aquells que ens han portat a la situació d'enfrontament entre Catalunya i Espanya, per miopia política i amb decisions carregades de mesquinesa, d'humiliacions i prepotència, contra la legitimitat democràtica del poble català acarada a l'abassegadora legalitat constitucionalista espanyola, ara busquen excuses i coartades per tal d'auto justificar-se a si mateixos davant l'inevitable esdevenidor que s'apropa amb gran rapidesa. Volen defugir les seves responsabilitats perquè no saben, ni poden, aturar políticament el procés endegat pels ciutadans catalans que ens portarà cap a la plena sobirania de la nostra nació, desprès d'exercir els nostres drets i, per tant, votar a favor o contra la independència, en pau i llibertat.
La majoria d'analistes catalans coincideixen en responsabilitzar directament el Tribunal Constitucional espanyol com a catalitzador indefugible que va provocar la situació en la qual ens trobem ara. En efecte, van ser els magistrats més o menys afins a populars i socialistes, que aleshores ocupaven el tribunal, els qui van patinar perillosament en dictar -juliol de 2010- una sentència humiliant, il·legítima i antidemocràtica, desprès que el text estatutari català havia passat tots els filtres polítics i parlamentaris exigits en un estat de dret normal, a més d'haver estat referendat per la majoria del poble de Catalunya. Van gosar modificar una llei aprovada per dos parlaments -el català i l'espanyol- i ratificada per votació popular, per tal d'imposar en última instància la voluntat nacionalista espanyola de naturalesa excloent i agressiva, trets característics tant dels membres de l'alt tribunal com dels partits que els van nomenar; i que mentrestant ens van obsequiar amb un espectacle veritablement vergonyós, amb recusacions creuades, mandats caducats, retrets, tripijocs i ingerències partidistes que es va perllongar durant quatre llargs i feixucs anys. El més senzill hagués estat rebutjar el recurs contra l'Estatut que havien presentat els populars, i més després que aquest mateix partit va aprovar -i no va recórrer mai!- articles literalment copiats de l'original en altres estatuts reformats a rebuf del català, malgrat haver sigut esperpèntica i incoherentment impugnats ad hominem, per causa de l'anticatalanisme patològic que pateixen secularment els nacionalistes espanyols, tan abundants com mai auto-reconeguts.
Ara, espantats per les conseqüències de les esbiaixades decisions presses que van avalar malgrat haver pogut no fer-ho, es lamenten amargament a misses dites. "El greu error va ser l'Estatut de Catalunya, no la nostra sentència", s'excusa Manuel Aragón Reyes, magistrat constitucional d'aleshores designat pel PSOE. "Em dona pena que es digui que anem cap a la independència per la nostre sentència", diu desconsolat. Alhora, no dubte en menysprear a "la gent que surt al carrer cridada per alguns. No existeix l'espontaneïtat", es permet dir, com si allò anomenat per ell de gent fóssim intel·lectualment incapaços de pensar per nosaltres mateixos. En canvi, Ramón Rodríguez Arribas, del sector conservador nomenat pel PP prefereix advertir-nos que el procés català pot destruir Espanya i, fins i tot, Europa. Ficar la por al cos és l'argument preferit pels nacionalistes espanyols, de dretes en aquest cas o també d'esquerres en altres; tant se val. I les amenaces, també són del seu grat. "El nacionalisme és imperialista i contagiós". Per damunt de tots l'espanyol!, afegeixo jo. "Si cedíssim i és produís la catàstrofe, no seria només la catàstrofe de la separació de Catalunya, contagiaria el País Basc, Galícia i, fins i tot, les Illes Canàries", afirma amb espant. L'actual magistrat del Tribunal Suprem opina que: "Espanya es desarmaria i desapareixeria com a realitat històrica. Això no ho podem consentir", afegeix amenaçadorament. Per aquest motiu i per aturar el desafiament dels separatistes catalans defensa "l'aplicació de la llei. Tota la llei i tot l'ordre jurídic", conclou ufanós. S'entén perfectament que es refereix a la repressió política a través de la guàrdia civil i/o la policia nacional. Per altra banda, sembla que els nacionalistes espanyols tenen l'auto-estima sota mínims. Mare meva!. Quina poca fe tenen en Espanya i el patriotisme dels espanyols!. Espanya es desfarà com un terròs de sucre!. Resulta realment penós.
És curiós que ambdós juristes hagin fet aquestes declaracions en el marc del cicle de conferències del Campus d'estiu del laboratori d'idees del Partit Popular, la FAES. És curiós però no és un fet gens estrany ni excepcional, si tenim en compte que aquesta pròspera i cobejosa fundació està presidida per José Maria Aznar López, hidalgo de pro i encarnació del nacionalisme espanyol per antonomàsia, d'arrels genuïnament castellanes. No és rar dons que Mariano Rajoy hagi proposat al PSOE, en el mateix escenari, mantenir el front comú contra el catalanisme. "Aquest referèndum no es pot celebrar i no se celebrarà.... És il·legal i la decisió correspon al conjunt dels espanyols com estableix la Constitució.... El futur d'Espanya no estava escrit i no l'escriuria ningú més que no fossin els propis espanyols, ni en matèria econòmica ni territorial". No, no, no...!. Constitució, il·legalitat, futur no escrit, conjunt dels espanyols... El mateix de sempre!. Res de nou sota el sol. Ja cansa, l'home!.
Aquesta mena d'apocalipsi que plana sobre Espanya com a conseqüència de la dèria democràtica i pacifica dels catalans, la qual cosa sembla que provocarà la destrucció d'Espanya, el contagi secessionista cap altres comunitats autònomes i que es podria estendre també per tota la Unió Europea afectant la seva pròpia existència, és aprofitada pels més espavilats -Alberto Fabra, del País Valencià- per demanar la reforma del finançament autonòmic per tal de ser "dic de contenció" del sobiranisme català i d'un suposat pancatalanisme, i aturar el naixement d'un possible front popular a la comunitat valenciana, que posaria en perill l'hegemonia conservadora espanyola -i els interessos de Madrit-. Tanmateix, el País Valencià és una autonomia en mans populars des de l'origen dels temps i per tant, afectada d'una corrupció crònica i greu que literalment l'esta matant. D'altres polítics, més aprofitats encara -com l'extremeny José Antonio Monago, entre d'altres-, anuncien entre trompetes i tambors l'abaixada d'impostos pels seus governats, gràcies a la generosa aportació que fan obligatòriament, per exemple, els ciutadans catalans en concepte de suposada solidaritat, la qual per cert impedeix que aquesta mercè sigui de profit pels catalans més necessitats. Recordem que Extremadura és la comunitat autònoma més subvencionada de Espanya, amb més funcionaris per habitant i amb un atur del 35% de la població activa. Això si, els extremenys que poden pagar, pagaran menys impostos que la resta del mon. Les necessitats financeres d'Extremadura -i de Galícia, i de Andalusia...- les cobreixen els altres. Com sempre.
Com pretenen els magistrats del Tribunal Constitucional que els ciutadans catalans no els reconeixem els mèrits adquirits -per tots ells-, en la consecució de la propera independència de Catalunya?. Reconeixement que fem extensible a Mariano Rajoy i el Partit Popular, per les seves continues negatives i l'immobilisme processal que manté i que malbaraten tan alegrement; també els Socialistes Obrers i Espanyols i el seu jacobinisme federal que no se'l creuen ni ells mateixos; i a totes aquelles institucions públiques i privades espanyoles que malden per guanyar-se l'immensa gratitud dels pacífics ciutadans catalans, per les mostres d'infinita comprensió i generositat envers Catalunya. Sense els seus actes inqüestionables i indiscutibles, o les seves paraules sempre estimulants, o per les decisions presses i imposades de (mal)grat o per força, o les acurades manipulacions informatives aconseguides encara que no reeixides sobre Catalunya, i la seva insondable estimació i simpatia cap els catalans, tot això ens ha commogut i torbat profundament. Crec que José Maria Aznar s'equivoca quan afirma, convençut, que "l'independentisme qüestiona la continuïtat històrica d'Espanya". Dons no!. Perquè és precisament aquesta continuïtat històrica la que impulsa l'independentisme. L'idea d'Espanya que defensen tan aferrissadament els Aznar's de torn, ara i abans, expulsa de l'Estat a tot aquell que no és castellà, que no se'n sent ni se'n sentirà mai. El nacionalisme espanyol, que és el mateix que dir castellà, a més de ser agressiu i conqueridor de mena, es profundament excloent i injust. I això ha estat així sempre, en el transcurs de la continuïtat històrica de España. Per tant, no és rar que una nació com la catalana, amant de la seva llengua, cultura, paisatges, història i tradicions -per cert, com totes les nacions que hagin existit- no vulgui morir en mans d'aquesta continuïtat histèrica aliena, que ens ofereixen des d'Espanya.
Heus ací el perquè de tot plegat. A més a més, l'ultra-espanyolisme que exhibeixen alguns fa por. I fàstic!. Aquest és el cas de Hermann Tertsch, columnista del diari ABC, conservador de pro i d'origens ideològics evidents. Almenys a mi m'ho semblen. "Si no es posa fi a la deriva de la radicalitat, hi haurà violència a Catalunya, que ningú no ho dubti....". Radicalitat, de qui?. De la caverna madrilenya, per descomptat!. Violència?. Si no ve des d'Espanya, ja em direu d'on vindrà!. A Catalunya som pacífics i ho fiem tot a la democràcia, sense manies ni matissos. Pel que fa els dubtes, vosaltres sabreu!. Em faig càrrec que deu ser molt dur no saber que fer davant un cas com el que ens ocupa. Ho sento moltíssim...! Però pel que fa els catalans, ho tenim molt clar. Votar i.... Adéu Espanya!.
La majoria d'analistes catalans coincideixen en responsabilitzar directament el Tribunal Constitucional espanyol com a catalitzador indefugible que va provocar la situació en la qual ens trobem ara. En efecte, van ser els magistrats més o menys afins a populars i socialistes, que aleshores ocupaven el tribunal, els qui van patinar perillosament en dictar -juliol de 2010- una sentència humiliant, il·legítima i antidemocràtica, desprès que el text estatutari català havia passat tots els filtres polítics i parlamentaris exigits en un estat de dret normal, a més d'haver estat referendat per la majoria del poble de Catalunya. Van gosar modificar una llei aprovada per dos parlaments -el català i l'espanyol- i ratificada per votació popular, per tal d'imposar en última instància la voluntat nacionalista espanyola de naturalesa excloent i agressiva, trets característics tant dels membres de l'alt tribunal com dels partits que els van nomenar; i que mentrestant ens van obsequiar amb un espectacle veritablement vergonyós, amb recusacions creuades, mandats caducats, retrets, tripijocs i ingerències partidistes que es va perllongar durant quatre llargs i feixucs anys. El més senzill hagués estat rebutjar el recurs contra l'Estatut que havien presentat els populars, i més després que aquest mateix partit va aprovar -i no va recórrer mai!- articles literalment copiats de l'original en altres estatuts reformats a rebuf del català, malgrat haver sigut esperpèntica i incoherentment impugnats ad hominem, per causa de l'anticatalanisme patològic que pateixen secularment els nacionalistes espanyols, tan abundants com mai auto-reconeguts.
Ara, espantats per les conseqüències de les esbiaixades decisions presses que van avalar malgrat haver pogut no fer-ho, es lamenten amargament a misses dites. "El greu error va ser l'Estatut de Catalunya, no la nostra sentència", s'excusa Manuel Aragón Reyes, magistrat constitucional d'aleshores designat pel PSOE. "Em dona pena que es digui que anem cap a la independència per la nostre sentència", diu desconsolat. Alhora, no dubte en menysprear a "la gent que surt al carrer cridada per alguns. No existeix l'espontaneïtat", es permet dir, com si allò anomenat per ell de gent fóssim intel·lectualment incapaços de pensar per nosaltres mateixos. En canvi, Ramón Rodríguez Arribas, del sector conservador nomenat pel PP prefereix advertir-nos que el procés català pot destruir Espanya i, fins i tot, Europa. Ficar la por al cos és l'argument preferit pels nacionalistes espanyols, de dretes en aquest cas o també d'esquerres en altres; tant se val. I les amenaces, també són del seu grat. "El nacionalisme és imperialista i contagiós". Per damunt de tots l'espanyol!, afegeixo jo. "Si cedíssim i és produís la catàstrofe, no seria només la catàstrofe de la separació de Catalunya, contagiaria el País Basc, Galícia i, fins i tot, les Illes Canàries", afirma amb espant. L'actual magistrat del Tribunal Suprem opina que: "Espanya es desarmaria i desapareixeria com a realitat històrica. Això no ho podem consentir", afegeix amenaçadorament. Per aquest motiu i per aturar el desafiament dels separatistes catalans defensa "l'aplicació de la llei. Tota la llei i tot l'ordre jurídic", conclou ufanós. S'entén perfectament que es refereix a la repressió política a través de la guàrdia civil i/o la policia nacional. Per altra banda, sembla que els nacionalistes espanyols tenen l'auto-estima sota mínims. Mare meva!. Quina poca fe tenen en Espanya i el patriotisme dels espanyols!. Espanya es desfarà com un terròs de sucre!. Resulta realment penós.
És curiós que ambdós juristes hagin fet aquestes declaracions en el marc del cicle de conferències del Campus d'estiu del laboratori d'idees del Partit Popular, la FAES. És curiós però no és un fet gens estrany ni excepcional, si tenim en compte que aquesta pròspera i cobejosa fundació està presidida per José Maria Aznar López, hidalgo de pro i encarnació del nacionalisme espanyol per antonomàsia, d'arrels genuïnament castellanes. No és rar dons que Mariano Rajoy hagi proposat al PSOE, en el mateix escenari, mantenir el front comú contra el catalanisme. "Aquest referèndum no es pot celebrar i no se celebrarà.... És il·legal i la decisió correspon al conjunt dels espanyols com estableix la Constitució.... El futur d'Espanya no estava escrit i no l'escriuria ningú més que no fossin els propis espanyols, ni en matèria econòmica ni territorial". No, no, no...!. Constitució, il·legalitat, futur no escrit, conjunt dels espanyols... El mateix de sempre!. Res de nou sota el sol. Ja cansa, l'home!.
Aquesta mena d'apocalipsi que plana sobre Espanya com a conseqüència de la dèria democràtica i pacifica dels catalans, la qual cosa sembla que provocarà la destrucció d'Espanya, el contagi secessionista cap altres comunitats autònomes i que es podria estendre també per tota la Unió Europea afectant la seva pròpia existència, és aprofitada pels més espavilats -Alberto Fabra, del País Valencià- per demanar la reforma del finançament autonòmic per tal de ser "dic de contenció" del sobiranisme català i d'un suposat pancatalanisme, i aturar el naixement d'un possible front popular a la comunitat valenciana, que posaria en perill l'hegemonia conservadora espanyola -i els interessos de Madrit-. Tanmateix, el País Valencià és una autonomia en mans populars des de l'origen dels temps i per tant, afectada d'una corrupció crònica i greu que literalment l'esta matant. D'altres polítics, més aprofitats encara -com l'extremeny José Antonio Monago, entre d'altres-, anuncien entre trompetes i tambors l'abaixada d'impostos pels seus governats, gràcies a la generosa aportació que fan obligatòriament, per exemple, els ciutadans catalans en concepte de suposada solidaritat, la qual per cert impedeix que aquesta mercè sigui de profit pels catalans més necessitats. Recordem que Extremadura és la comunitat autònoma més subvencionada de Espanya, amb més funcionaris per habitant i amb un atur del 35% de la població activa. Això si, els extremenys que poden pagar, pagaran menys impostos que la resta del mon. Les necessitats financeres d'Extremadura -i de Galícia, i de Andalusia...- les cobreixen els altres. Com sempre.
Com pretenen els magistrats del Tribunal Constitucional que els ciutadans catalans no els reconeixem els mèrits adquirits -per tots ells-, en la consecució de la propera independència de Catalunya?. Reconeixement que fem extensible a Mariano Rajoy i el Partit Popular, per les seves continues negatives i l'immobilisme processal que manté i que malbaraten tan alegrement; també els Socialistes Obrers i Espanyols i el seu jacobinisme federal que no se'l creuen ni ells mateixos; i a totes aquelles institucions públiques i privades espanyoles que malden per guanyar-se l'immensa gratitud dels pacífics ciutadans catalans, per les mostres d'infinita comprensió i generositat envers Catalunya. Sense els seus actes inqüestionables i indiscutibles, o les seves paraules sempre estimulants, o per les decisions presses i imposades de (mal)grat o per força, o les acurades manipulacions informatives aconseguides encara que no reeixides sobre Catalunya, i la seva insondable estimació i simpatia cap els catalans, tot això ens ha commogut i torbat profundament. Crec que José Maria Aznar s'equivoca quan afirma, convençut, que "l'independentisme qüestiona la continuïtat històrica d'Espanya". Dons no!. Perquè és precisament aquesta continuïtat històrica la que impulsa l'independentisme. L'idea d'Espanya que defensen tan aferrissadament els Aznar's de torn, ara i abans, expulsa de l'Estat a tot aquell que no és castellà, que no se'n sent ni se'n sentirà mai. El nacionalisme espanyol, que és el mateix que dir castellà, a més de ser agressiu i conqueridor de mena, es profundament excloent i injust. I això ha estat així sempre, en el transcurs de la continuïtat històrica de España. Per tant, no és rar que una nació com la catalana, amant de la seva llengua, cultura, paisatges, història i tradicions -per cert, com totes les nacions que hagin existit- no vulgui morir en mans d'aquesta continuïtat histèrica aliena, que ens ofereixen des d'Espanya.
Heus ací el perquè de tot plegat. A més a més, l'ultra-espanyolisme que exhibeixen alguns fa por. I fàstic!. Aquest és el cas de Hermann Tertsch, columnista del diari ABC, conservador de pro i d'origens ideològics evidents. Almenys a mi m'ho semblen. "Si no es posa fi a la deriva de la radicalitat, hi haurà violència a Catalunya, que ningú no ho dubti....". Radicalitat, de qui?. De la caverna madrilenya, per descomptat!. Violència?. Si no ve des d'Espanya, ja em direu d'on vindrà!. A Catalunya som pacífics i ho fiem tot a la democràcia, sense manies ni matissos. Pel que fa els dubtes, vosaltres sabreu!. Em faig càrrec que deu ser molt dur no saber que fer davant un cas com el que ens ocupa. Ho sento moltíssim...! Però pel que fa els catalans, ho tenim molt clar. Votar i.... Adéu Espanya!.
