És Espanya un país democràtic?. Si això es demana a Mariano Rajoy, o Felipe González, o Aznar, fins i tot als principals militants dels partits d'àmbit estatal, o al mateix rei d'Espanya i als mitjans de comunicació afectes al règim, la resposta és contundent, ferma, evident: Si!. Per descomptat!.... El dubte ofen!.
Realment és així?. Francament, jo no ho tinc tan clar. Si més no, crec que la qualitat democràtica d'Espanya és més aviat escadussera. No hem d'oblidar pas el fet que la Constitució espanyola va ser redactada sota l'atenta mirada i tutelatge de l'estament militar que llavors ens oprimia, el qual es va mantenir fidel a Franco com si del Cid Campeador es tractés. Aquesta fidelitat post mortem envers el dictador va permetre que es mantingués tot lligat i ben lligat segons manaven les lleis i ordres del Movimiento Nacional. Fins i tot l'imposició de Joan Carles com a rei d'Espanya. La carta magna també va ser pactada amb el feixisme institucional governant, el qual fins aleshores havia acaparat i dominat el poder polític, burocràtic, aristocràtic, judicial, sindical, eclesiàstic, econòmic i financer de tot l'Estat.... Certament desprès va ser amplament ratificada en referèndum pels ciutadans, però l'origen franquista ja l'havia contaminat. I la massiva votació a favor de la nova llei fonamental s'ha d'entendre com reflex de les ganes del poble per superar la dictadura i abraçar la democràcia. Per aquesta raó els franquistes van poder conservar privilegis, prebendes i regalies, tot enlluernar-nos i encegar-nos amb una mena de democràcia exsangüe, que el pas dels anys ha revelat com tronada i afectada per progèria, i que ens ha portat a la crua realitat actual: una societat malalta, empobrida moral i econòmicament, plena d'injustícies i corrupció, i perillosament decadent.
Des de ben aviat es van manifestar les carències i defectes innats d'aquesta mena de pomposa democràcia espanyola nounada. L'intent de cop d'estat d'en Tejero i Milans del Bosch i la posterior resolució d'aquest penós afer, d'inspiració pretesament reial -ep!; la resolució, no pas el cop!-, van evidenciar les servituds i limitacions assumides pels demòcrates espanyols. El resultat va ser el naixement del cafè per a tots, la Llei Orgànica d'harmonització del Procés Autonòmic i la consideració per bona part dels poders fàctics dominats que el nacionalisme català i basc esdevenien quelcom aliè a la realitat de l'Estat, que s'havia de tolerar amb desgrat -la recurrent conllevància de Ortega-, i res més. És a dir, el títol VIII de la Constitució no era acceptat per bona part de l'estament militar i s'havia de reconduir cap a lectures més properes a la seva interpretació cosmològica-castrense de la política i la peculiar concepció de la llibertat pròpies de l'Espanya eterna. Per aquesta raó el rei Joan Carles I no va convocar els parlamentaris catalans i bascos a la reunió celebrada després de l'assonada militar per discutir sobre l'esdevenidor de l'Estat i que donaria lloc a la esmentada llei -en castellà, LOAPA-. Tant ferm va ser l'acord del rei amb les forces d'àmbit estatal que la posterior declaració d'inconstitucionalitat de la llei d'harmonització va diluir-se totalment, subsistint tant l'esperit que la va inspirar com la literalitat del text, això si, convenientment camuflada en moltes altres lleis i decrets aprovats posteriorment.... L'intent de cop d'estat havia triomfat.
Mentre tot això passava es va consolidar el sistema de bi-partidisme imperfecte entre populars i socialistes, que poc a poc van anar infiltrant i contaminant fins l'últim racó de la societat. El Tribunal Constitucional, la justícia, les finances i l'economia de l'Estat, les més altes institucions -i les mitjanes, i les baixes-, els funcionaris, tot, absolutament tot va ser envaït pels conservadors i progressistes, fins al punt que res podia ser aliè ni escapar al control del nou i reeixit movimiento nacional bis, que al cap i a la fi han esdevingut Partit Popular i Partit Socialista Obrer Espanyol -es a dir, PPSOE-, fins els nostres dies.
I així, fins ara. La misèria i el podriment paralitzen les idees i els actes de PP i PSOE. Conseqüentment, afloren les mancances ideològiques i la fragilitat dels seus principis democràtics. La mesquinesa de govern i oposició s'ha convertit en un tret definidor i característic d'ambdós. Els socialistes amb prou feines suren entre els seus propis detritus de corrupció i de carències ideològiques. Fa temps es troben a la recerca de lideratge i principis, que la seva insensatesa els va portar a dilapidar. Van decidir abandonar la justícia social i la defensa de les classes populars a canvi d'abraçar el liberalisme econòmic -l'anomenat centre polític- que tant beneficiós resulta pels poderosos.... Van oblidar el seu passat i orígens socialistes!. En canvi els populars si que tenen les idees clares. Volen regenerar la vida política i social d'Espanya des de dins del pou de merda en el qual es troben atrapats per culpa de mil tripijocs i merders del tipus Gürtel, Bárcenas, diner negre, finançament irregular...., que els cobreixen fins més amunt del cap. Volen preservar la governabilitat dels ajuntaments, canviant la llei electoral de la forma més subjectiva, favorable i beneficiosa per ells. Utilitzen la seva aclaparadora majoria absoluta per tal d'imposar sense pietat el seu integrisme ideològic i moral. Prefereixen fer la guerra bruta des de les clavegueres de l'Estat a la lleial seducció dialèctica. Per tal de persuadir i sotmetre els catalans, són capaços d'amenaçar els funcionaris, per exemple els treballadors de l'Agència Tributària espanyola, perquè no optin per la catalana. O s'afanyen d'assetjar i pressionar un grapat de jutges catalans perquè en l'ús de la seva llibertat d'expressió s'han manifestat a favor de celebrar una consulta per fer possible el dret d'autodeterminació dels catalans. I el vampíric Montoro dessagna els mitjans de comunicació públics de Catalunya fent servir els impostos, canviant els criteris de com s'ha de deduir l'IVA, amb efectes retroactius des del 2012. Una fórmula com qualsevol altra que tendeix a arruïnar, en aquest cas, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, mentre el ministeri ingressa a les seves butxaques més calés catalans. O bé expropiant bona part dels beneficis obtinguts pel Port de Barcelona, per tal de repartir-los pels ports deficitaris espanyols.... Tot si val per defensar els interessos d'Espanya. Que són els seus propis interessos. I no precisament els dels seus conciutadans. Per això aproven lleis que malmeten i limiten la contractació laboral, la llibertat d'expressió, el dret a l'avortament, la salut i educació públiques, els drets sindicals i de manifestació, o interpreten la Constitució d'acord amb el seu escadusser sentit democràtic.... Per això no volen que els catalans votem la independència de la nostra nació!.
Aquesta actual mesquinesa compartida entre PP i PSOE és el resultat del vertiginós esmicolament del bi-partidisme a l'Estat espanyol. Formacions que fins ara havien esdevingut irrellevants estan mossegant els turmells dels grans partits, els quals perden espai, i per tant influencia política, en el gran teatre de guinyol que esdevé l'Espanya d'en Mariano Rajoy i sus muchachos.
"No puc acceptar que se sotmeti a referèndum l'existència del meu país", es lamenta el cap de l'executiu espanyol. No s'avergonyeix de mentir quan és declara obert a dialogar de tot, però no de la consulta. O quan prefereix parlar amb el dictador Obiang, de Guinea Equatorial, i no amb el president català, Artur Mas. I quan es permet dir que en cap lloc del món s'acceptaria fer una consulta com la que volem els catalans.... Mare de Deu!. No s'ha n'adona que el perill per l'existència d'Espanya és precisament la política plena d'injustícies que imposa el seu govern?. No és la seva incapacitat per parlar sense restriccions, lleial i honestament amb els adversaris polítics el que provoca la putrefacció dels problemes de l'Estat?. No fomenta la crispació, l'enuig i l'ira dins la societat els incomptables cassos de corrupció que afecten el seu partit?. No sent vergonya de mentir sobre la consulta, quan és la formula emprada pels països civilitzats per resoldre problemes similars?. O potser Canadà, o el Regne Unit no són democràtics ni civilitzats?.
L'ineptitud de Mariano Rajoy i la inanitat i brutícia del PSOE i del PP porten cap un carreró sense sortida el seu estimat país. Espanya camina alegrement cap a l'abisme i la foscor medieval. Si no ho remeien els espanyols. Si no reaccionen i deixen de votar partits polítics plens de corrupció i enemics dels veritables principis democràtiques.
Els catalans no volem caure amb Espanya al fons del pou. Volem votar mitjançant un referèndum d'autodeterminació per tal de poder salvar-nos. O al menys, per tenir l'oportunitat de fer-ho. I de ser independents, sobirans, pròspers, justos i lliures. Només després d'aconseguir-ho podrem acompanyar i ajudar els ciutadans espanyols per a desempallegar-se d'aquesta immoral degeneració que els arrossega. A les seves mans està aconseguir-ho. Nosaltres només podem ser catalitzadors dels afanys i anhels dels espanyols. Aprofiteu-vos de la nostra embranzida!.
Realment és així?. Francament, jo no ho tinc tan clar. Si més no, crec que la qualitat democràtica d'Espanya és més aviat escadussera. No hem d'oblidar pas el fet que la Constitució espanyola va ser redactada sota l'atenta mirada i tutelatge de l'estament militar que llavors ens oprimia, el qual es va mantenir fidel a Franco com si del Cid Campeador es tractés. Aquesta fidelitat post mortem envers el dictador va permetre que es mantingués tot lligat i ben lligat segons manaven les lleis i ordres del Movimiento Nacional. Fins i tot l'imposició de Joan Carles com a rei d'Espanya. La carta magna també va ser pactada amb el feixisme institucional governant, el qual fins aleshores havia acaparat i dominat el poder polític, burocràtic, aristocràtic, judicial, sindical, eclesiàstic, econòmic i financer de tot l'Estat.... Certament desprès va ser amplament ratificada en referèndum pels ciutadans, però l'origen franquista ja l'havia contaminat. I la massiva votació a favor de la nova llei fonamental s'ha d'entendre com reflex de les ganes del poble per superar la dictadura i abraçar la democràcia. Per aquesta raó els franquistes van poder conservar privilegis, prebendes i regalies, tot enlluernar-nos i encegar-nos amb una mena de democràcia exsangüe, que el pas dels anys ha revelat com tronada i afectada per progèria, i que ens ha portat a la crua realitat actual: una societat malalta, empobrida moral i econòmicament, plena d'injustícies i corrupció, i perillosament decadent.
Des de ben aviat es van manifestar les carències i defectes innats d'aquesta mena de pomposa democràcia espanyola nounada. L'intent de cop d'estat d'en Tejero i Milans del Bosch i la posterior resolució d'aquest penós afer, d'inspiració pretesament reial -ep!; la resolució, no pas el cop!-, van evidenciar les servituds i limitacions assumides pels demòcrates espanyols. El resultat va ser el naixement del cafè per a tots, la Llei Orgànica d'harmonització del Procés Autonòmic i la consideració per bona part dels poders fàctics dominats que el nacionalisme català i basc esdevenien quelcom aliè a la realitat de l'Estat, que s'havia de tolerar amb desgrat -la recurrent conllevància de Ortega-, i res més. És a dir, el títol VIII de la Constitució no era acceptat per bona part de l'estament militar i s'havia de reconduir cap a lectures més properes a la seva interpretació cosmològica-castrense de la política i la peculiar concepció de la llibertat pròpies de l'Espanya eterna. Per aquesta raó el rei Joan Carles I no va convocar els parlamentaris catalans i bascos a la reunió celebrada després de l'assonada militar per discutir sobre l'esdevenidor de l'Estat i que donaria lloc a la esmentada llei -en castellà, LOAPA-. Tant ferm va ser l'acord del rei amb les forces d'àmbit estatal que la posterior declaració d'inconstitucionalitat de la llei d'harmonització va diluir-se totalment, subsistint tant l'esperit que la va inspirar com la literalitat del text, això si, convenientment camuflada en moltes altres lleis i decrets aprovats posteriorment.... L'intent de cop d'estat havia triomfat.
Mentre tot això passava es va consolidar el sistema de bi-partidisme imperfecte entre populars i socialistes, que poc a poc van anar infiltrant i contaminant fins l'últim racó de la societat. El Tribunal Constitucional, la justícia, les finances i l'economia de l'Estat, les més altes institucions -i les mitjanes, i les baixes-, els funcionaris, tot, absolutament tot va ser envaït pels conservadors i progressistes, fins al punt que res podia ser aliè ni escapar al control del nou i reeixit movimiento nacional bis, que al cap i a la fi han esdevingut Partit Popular i Partit Socialista Obrer Espanyol -es a dir, PPSOE-, fins els nostres dies.
I així, fins ara. La misèria i el podriment paralitzen les idees i els actes de PP i PSOE. Conseqüentment, afloren les mancances ideològiques i la fragilitat dels seus principis democràtics. La mesquinesa de govern i oposició s'ha convertit en un tret definidor i característic d'ambdós. Els socialistes amb prou feines suren entre els seus propis detritus de corrupció i de carències ideològiques. Fa temps es troben a la recerca de lideratge i principis, que la seva insensatesa els va portar a dilapidar. Van decidir abandonar la justícia social i la defensa de les classes populars a canvi d'abraçar el liberalisme econòmic -l'anomenat centre polític- que tant beneficiós resulta pels poderosos.... Van oblidar el seu passat i orígens socialistes!. En canvi els populars si que tenen les idees clares. Volen regenerar la vida política i social d'Espanya des de dins del pou de merda en el qual es troben atrapats per culpa de mil tripijocs i merders del tipus Gürtel, Bárcenas, diner negre, finançament irregular...., que els cobreixen fins més amunt del cap. Volen preservar la governabilitat dels ajuntaments, canviant la llei electoral de la forma més subjectiva, favorable i beneficiosa per ells. Utilitzen la seva aclaparadora majoria absoluta per tal d'imposar sense pietat el seu integrisme ideològic i moral. Prefereixen fer la guerra bruta des de les clavegueres de l'Estat a la lleial seducció dialèctica. Per tal de persuadir i sotmetre els catalans, són capaços d'amenaçar els funcionaris, per exemple els treballadors de l'Agència Tributària espanyola, perquè no optin per la catalana. O s'afanyen d'assetjar i pressionar un grapat de jutges catalans perquè en l'ús de la seva llibertat d'expressió s'han manifestat a favor de celebrar una consulta per fer possible el dret d'autodeterminació dels catalans. I el vampíric Montoro dessagna els mitjans de comunicació públics de Catalunya fent servir els impostos, canviant els criteris de com s'ha de deduir l'IVA, amb efectes retroactius des del 2012. Una fórmula com qualsevol altra que tendeix a arruïnar, en aquest cas, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, mentre el ministeri ingressa a les seves butxaques més calés catalans. O bé expropiant bona part dels beneficis obtinguts pel Port de Barcelona, per tal de repartir-los pels ports deficitaris espanyols.... Tot si val per defensar els interessos d'Espanya. Que són els seus propis interessos. I no precisament els dels seus conciutadans. Per això aproven lleis que malmeten i limiten la contractació laboral, la llibertat d'expressió, el dret a l'avortament, la salut i educació públiques, els drets sindicals i de manifestació, o interpreten la Constitució d'acord amb el seu escadusser sentit democràtic.... Per això no volen que els catalans votem la independència de la nostra nació!.
Aquesta actual mesquinesa compartida entre PP i PSOE és el resultat del vertiginós esmicolament del bi-partidisme a l'Estat espanyol. Formacions que fins ara havien esdevingut irrellevants estan mossegant els turmells dels grans partits, els quals perden espai, i per tant influencia política, en el gran teatre de guinyol que esdevé l'Espanya d'en Mariano Rajoy i sus muchachos.
"No puc acceptar que se sotmeti a referèndum l'existència del meu país", es lamenta el cap de l'executiu espanyol. No s'avergonyeix de mentir quan és declara obert a dialogar de tot, però no de la consulta. O quan prefereix parlar amb el dictador Obiang, de Guinea Equatorial, i no amb el president català, Artur Mas. I quan es permet dir que en cap lloc del món s'acceptaria fer una consulta com la que volem els catalans.... Mare de Deu!. No s'ha n'adona que el perill per l'existència d'Espanya és precisament la política plena d'injustícies que imposa el seu govern?. No és la seva incapacitat per parlar sense restriccions, lleial i honestament amb els adversaris polítics el que provoca la putrefacció dels problemes de l'Estat?. No fomenta la crispació, l'enuig i l'ira dins la societat els incomptables cassos de corrupció que afecten el seu partit?. No sent vergonya de mentir sobre la consulta, quan és la formula emprada pels països civilitzats per resoldre problemes similars?. O potser Canadà, o el Regne Unit no són democràtics ni civilitzats?.
L'ineptitud de Mariano Rajoy i la inanitat i brutícia del PSOE i del PP porten cap un carreró sense sortida el seu estimat país. Espanya camina alegrement cap a l'abisme i la foscor medieval. Si no ho remeien els espanyols. Si no reaccionen i deixen de votar partits polítics plens de corrupció i enemics dels veritables principis democràtiques.
Els catalans no volem caure amb Espanya al fons del pou. Volem votar mitjançant un referèndum d'autodeterminació per tal de poder salvar-nos. O al menys, per tenir l'oportunitat de fer-ho. I de ser independents, sobirans, pròspers, justos i lliures. Només després d'aconseguir-ho podrem acompanyar i ajudar els ciutadans espanyols per a desempallegar-se d'aquesta immoral degeneració que els arrossega. A les seves mans està aconseguir-ho. Nosaltres només podem ser catalitzadors dels afanys i anhels dels espanyols. Aprofiteu-vos de la nostra embranzida!.
