Jorge Fernández Díaz, actual ministre de l'Interior de Espanya, és un personatge veritablement singular. Nascut a Valladolid i criat a Barcelona, forma part d'una rància família espanyola aparentment molt arrelada a Catalunya. La família Fernández Díaz s'ha distingit des de sempre pels ferms vincles professionals mantinguts amb els aparells de l'Estat com a funcionaris públics. El seu germà Alberto és l'actual líder popular a l'ajuntament de Barcelona, i preservador oficial de les essències pàtries -i pètries- espanyoles al cap i casal de Catalunya. Són precisament aquestes condicions de membres destacats, del Partit Popular d'ara i l'herència rebuda per part del Movimiento Nacional d'abans, las que defineixen meridianament el seus pensaments i lleialtats públiques i privades a totes hores i per sempre més: llei -castellana-, ordre -autoritat-, i Espanya -eterna-. Ens trobem davant la típica família patriòticament castellana, tradicionalista i profundament nacionalista -encara que com passa amb tots els espanyolistes no ho reconeguin- en comissió de servei, destinada per la superioritat a tindre cura de la perifèria de l'Estat i cridada a preservar les arrels i l'essència de la hispanitat a través dels anys i panys i per damunt de tot i tothom.
Jorge Fernández va confessar fa uns anys que es va sentir cridat per Deu. Per això va ingressar com a numerari a l'Opus Dei. Aquell renaixement a la fe marca la seva existència espiritual ara, i guia des d'aleshores els seus actes i exhortacions fins a límits insospitats. No dubte en condemnar els matrimonis gais fins al punt d'ofendre els desviats, a la vegada que cultiva una sòlida i entranyable amistat amb el cardenal -i confessor- Rouco Varela, sinistre personatge perpètuament malcarat, de paraula severa i ànima poc caritativa. De passada es permet condecorar a la Verge del Amor amb la més alta medalla (d'or, per descomptat) al mèrit policial que existeix. Jorge Fernández Díaz no s'amaga pas ni s'avergonyeix gens dels seus principis i creences. És per això que es mostra amb tanta transparència i claredat davant la ciutadania de tot l'Estat.
Davant del creixement del sobiranisme a Catalunya, el ministre de l'Interior ens ha dedicat a nosaltres, els pecadors independentistes, alguns sermons -sens dubte inspirats pel cardenal Rouco- farcits d'abominacions i condemnes, que demostren les pors i febleses que pateix el seu turmentat esperit. "Una Catalunya independent seria pastura del terrorisme i el crim organitzat, fàcilment". Lloat sia Déu!. Per sempre més!. Tant Jorge Fernández com d'altres líders populars no paren d'advertir-nos de les desgràcies que ens esperen fora d'Espanya. Avui són les 10 plagues bíbliques que ens cauran damunt, com si Catalunya fos l'Egipte dels faraons, i demà quaranta anys de travessa pel desert, com si els catalans fossin el poble jueu camí de la terra promesa. Fins i tot reconeix que la seva pròpia família està dividida com a conseqüència del procés sobiranista -encara que traspassa a la resta de famílies catalanes aquest suposat enfrontament familiar que pateix ell mateix-. Per no parlar dels desitjos de García Margallo -ministre 2.0 molt més modern i laic- d'enviar-nos a vagar pel fred espai sideral; o desterrats a l'illa de Robinson Crusoe, com voldria Mariano Rajoy, el prosaic impassible. Ni Fernández Díaz, ni García Margallo, ni el mateix Rajoy Brey son capaços de dir-nos, però, que ens passarà si continuem dins d'aquest Estat, que de tant que ens estima ens vol vençuts, quiets, callats i morts.
És amb personatges com Fernández Díaz amb qui hem de negociar un presumpte nou encaix polític dins d'Espanya?. Es pot confiar amb un il·luminat captiu d'un arravatament teresià, com pateix el ministre de l'Interior?. Potser és amb gent com García Margallo amb qui hem de parlar?. Hem de fiar-nos d'uns servidors públics que utilitzen la policia i la diplomàcia per fer la guerra -bruta o neta, tant se val- contra Catalunya?. És per ventura algú com Mariano Rajoy amb qui hem d'arribar a pactar, esperar lleialtat i obtenir justícia?. Tots aquells que busquen la tercera via, el diàleg incondicional amb Madrit, o que ofereixen afegir disposicions addicionals a la Constitució espanyola, i un nou pacte fiscal, i competències exclusives blindades per la Generalitat en cultura, educació, infraestructures, etc...., s'han preguntat si és precisament això el que volem ara la majoria de ciutadans catalans?. S'han preguntat si ens refiem de la seva escadussera paraula?. Crec que no s'ho han preguntat!. I la resposta és no. Rotundament no!. Em temo que pretenen cuinar-nos un vell-nou encaix forçat de Catalunya dins d'Espanya, d'acord amb els interessos econòmics i desitjos polítics dels de sempre, prescindint dels anhels i les demandes dels ciutadans catalans. Però l'immensa majoria del poble català volem votar per decidir el futur de la nostra nació, en pau i llibertat!. No ens hem manifestat pas pels carrers de les ciutats ni ocupat les carreteres del Principat, de nord a sud, per pidolar més autonomia, més respecte, ni tan sols més diners. Els quals, per cert, són dels ciutadans catalans, expropiats per Madrit.
Dons bé. En altres temps i altres països -i també actualment!- aquestes mesquineses de les autoritats van donar com a resultat aldarulls, revolucions i fins i tot guerres. I les seculars autoritats inamovibles van ser esborrades de la realitat i de la historia dels nous països resultants i reeixits. Va guanyar la Llibertat i la Independència. Com històricament sempre ha passat i passarà. Per tant, cal preguntar-nos: és això el que volen?. Volen provocar-nos?. Volen potser que enlloc de sortir al carrer amb joia, festa i renovada esperança ens manifestem amb odi, enutj i violència?.
Senyor Fernández Díaz i companyia: no juguin amb els sentiments de la gent. És pecat!. I per homes com vostès, suposadament honestos, temorencs de Déu, cabals i assenyats no els tindria que costar gens ni mica aparentar un bri de decència, si la tinguessin. No creguin que són vostès qui dominen la situació, perquè no és veritat. Els catalans volem votar a favor o en contra de la independència i no a favor de la tercera via. Aquesta només tindria raó de ser si la independència sortís vençuda desprès de la consulta, no abans. Llavors en parlaríem.
No és desgavellat pensar, però, que amb el comportament que l'unionisme espanyolista té sobre el procés endegat a Catalunya, la independència s'apropa acceleradament. L'incompetència dels unionistes és la nostra fortalesa. Les seves pors esdevenen la nostra valentia. La seva bel·ligerància és la nostra pau. Les seves amenaces de violència són les nostres esperances de llibertat. I el seu unionisme forçat, trampós, lleig i insuportable és el que ens donarà la plena sobirania. La futura independència de Catalunya ens omple d'optimisme.... Definitivament, ni els ministres un a un, ni el Govern espanyol en ple i, per descomptat, ni tant sols el Partit Popular en massa, estan posseïts per un arravatament teresià. Més aviat son al·lucinacions delirants produïdes per una febrada intermitent.
Per la mort de Déu, no fotem!. I no facin més el ridícul!.... Ja són massa vells!.
És amb personatges com Fernández Díaz amb qui hem de negociar un presumpte nou encaix polític dins d'Espanya?. Es pot confiar amb un il·luminat captiu d'un arravatament teresià, com pateix el ministre de l'Interior?. Potser és amb gent com García Margallo amb qui hem de parlar?. Hem de fiar-nos d'uns servidors públics que utilitzen la policia i la diplomàcia per fer la guerra -bruta o neta, tant se val- contra Catalunya?. És per ventura algú com Mariano Rajoy amb qui hem d'arribar a pactar, esperar lleialtat i obtenir justícia?. Tots aquells que busquen la tercera via, el diàleg incondicional amb Madrit, o que ofereixen afegir disposicions addicionals a la Constitució espanyola, i un nou pacte fiscal, i competències exclusives blindades per la Generalitat en cultura, educació, infraestructures, etc...., s'han preguntat si és precisament això el que volem ara la majoria de ciutadans catalans?. S'han preguntat si ens refiem de la seva escadussera paraula?. Crec que no s'ho han preguntat!. I la resposta és no. Rotundament no!. Em temo que pretenen cuinar-nos un vell-nou encaix forçat de Catalunya dins d'Espanya, d'acord amb els interessos econòmics i desitjos polítics dels de sempre, prescindint dels anhels i les demandes dels ciutadans catalans. Però l'immensa majoria del poble català volem votar per decidir el futur de la nostra nació, en pau i llibertat!. No ens hem manifestat pas pels carrers de les ciutats ni ocupat les carreteres del Principat, de nord a sud, per pidolar més autonomia, més respecte, ni tan sols més diners. Els quals, per cert, són dels ciutadans catalans, expropiats per Madrit.
Dons bé. En altres temps i altres països -i també actualment!- aquestes mesquineses de les autoritats van donar com a resultat aldarulls, revolucions i fins i tot guerres. I les seculars autoritats inamovibles van ser esborrades de la realitat i de la historia dels nous països resultants i reeixits. Va guanyar la Llibertat i la Independència. Com històricament sempre ha passat i passarà. Per tant, cal preguntar-nos: és això el que volen?. Volen provocar-nos?. Volen potser que enlloc de sortir al carrer amb joia, festa i renovada esperança ens manifestem amb odi, enutj i violència?.
Senyor Fernández Díaz i companyia: no juguin amb els sentiments de la gent. És pecat!. I per homes com vostès, suposadament honestos, temorencs de Déu, cabals i assenyats no els tindria que costar gens ni mica aparentar un bri de decència, si la tinguessin. No creguin que són vostès qui dominen la situació, perquè no és veritat. Els catalans volem votar a favor o en contra de la independència i no a favor de la tercera via. Aquesta només tindria raó de ser si la independència sortís vençuda desprès de la consulta, no abans. Llavors en parlaríem.
No és desgavellat pensar, però, que amb el comportament que l'unionisme espanyolista té sobre el procés endegat a Catalunya, la independència s'apropa acceleradament. L'incompetència dels unionistes és la nostra fortalesa. Les seves pors esdevenen la nostra valentia. La seva bel·ligerància és la nostra pau. Les seves amenaces de violència són les nostres esperances de llibertat. I el seu unionisme forçat, trampós, lleig i insuportable és el que ens donarà la plena sobirania. La futura independència de Catalunya ens omple d'optimisme.... Definitivament, ni els ministres un a un, ni el Govern espanyol en ple i, per descomptat, ni tant sols el Partit Popular en massa, estan posseïts per un arravatament teresià. Més aviat son al·lucinacions delirants produïdes per una febrada intermitent.
Per la mort de Déu, no fotem!. I no facin més el ridícul!.... Ja són massa vells!.
