El ministre espanyol d'Afers Exteriors i Cooperació, José Manuel Garcia Margallo, el qual malda sempre que pot per pronunciar-se sobre la inevitable independència de Catalunya, acaba d'explicar la raó per la qual és precisament ell qui assumeix aquesta tasca tan feixuga -suposo!-. Amb tota solemnitat, ha declarat: "La independència de Catalunya depèn del reconeixement internacional".
És per aquesta raó que em permeto qualificar de inevitable la futura independència de Catalunya. En efecte, sembla que el govern d'España ha acabat entenen que no pot fer absolutament res -dins de la legitimitat democràtica, es clar- per aturar el procés sobiranista endegat pels ciutadans catalans. I confirma tot allò que des de Catalunya estan, sempre hem cregut. La nostre guerra no és pas contra Espanya. La nostra lluita és pel reconeixement d'Europa i la resta del món. Per això mateix els arguments que utilitzen des de Madrit contra el referèndum d'autodeterminació sempre fan referència a flotar per l'inhòspit espai sideral, o que serem desterrats per sempre més a l'illa de Robinson Crusoe i expulsats de la UE, del euro i si cal, del vell continent. Les deu plagues d'Egipte cauran sobre els catalans!. Una catàstrofe econòmica i social planarà per damunt de Catalunya!. Consideren que cap país no reconeixerà pas l'Estat català. Ni en broma. Per tot això és el ministre Margallo qui s'encarrega de buscar aliats dins la comunitat internacional perquè donin suport a les tesis espanyoles contra Catalunya i els catalans.
Ara s'entenen moltes cosses!. Per exemple, perquè allò que es proposa des de les files de la Santa Aliança autonomista dia si, dia no, conegut pel comú dels mortals com a tercera via, és sistemàticament menystingut per Madrit. Dons perquè segons el respectable Margallo "discutir sobre solucions inviables no ajuda a asserenar el debat". Ergo, la tercera via és inviable!. Més clar, aigua.
Aquestes ganes de no parlar sobre res amb la Generalitat és precisament el que fa inevitable la secessió. Espanya ja va rebutjar fa anys la tercera via, perquè el malaguanyat acord sobre el nou Estatut aprovat pels catalans va ser precisament això. El partit Popular va endegar aleshores una vergonyosa campanya contra aquell text, les conseqüències de la qual van acabar de convencer a quasi tots els catalans que units amb Espanya no hauria futur ni esperança per la nostra nació. El debat no es va asserenar. Se'ns van obrir els ulls davant la crua realitat que Espanya ens oferia a canvi: anti-catalanisme, enveges, mentides i manipulacions informatives; deslleialtats institucionals -del PP, del PSOE, del Govern, del TC, etc-; imposició d'un espanyolisme tronat i cutre; guerra bruta, xantatges i insults; incompliments per part del govern d'España dels acords i compromisos assolits amb la Generalitat. També ens ofereixen l'expressiu intent d'espanyolitzar els nens catalans, o la judialització de la escola catalana per imposar el castellà; o els atacs desfermats contra la llengua catalana al País Valencià, a les Illes Balears i a la Franja. Per no parlar del boicot a les finances de la Generalitat, o dels reiterats incompliments de la disposició adicional tercera, i de les inversions compromeses en matèria d'infraestructures.... Són conscients els ciutadans espanyols que els darrers 25 anys Espanya ha rebut quasi 250.000 milions d'euros nets dels ciutadans catalans -el 8% del PIB català cada any de mitjana-, en concepte de pretesa solidaritat interterritorial?.... No!. I fins i tot ho neguen desvergonyidament!. Les humiliacions són constants i, francament, ja cansen. I la serenor brilla per la seva absència, especialment des de banda espanyola.
Abans he escrit que el govern espanyol ha entès per fi que no pot fer res dins la legitimitat democràtica per aturar la independència de Catalunya. Però si pot fer molt de mal fora d'aquesta legitimitat. Alguns ja les he esmentat: guerra bruta contra polítics i institucions, deslleialtats amb Catalunya, judicialitzar la política, polititzar l'escola, asfixia financera, etc.... N'hi ha una, però, que és especialment odiosa i rebutjable. Parlo de les amenaces, velades o no, d'utilitzar la força bruta -violència al cap i a la fi-, ja sigui mitjançant la guardia civil, la policia nacional o l'exercit espanyol per tal de conquerir la voluntat dels catalans. Aquestes senyeres institucions tenen un gloriós passat que posen a disposició de l'Estat, tant si vol como si no, per anorrear l'esperançador futur que desitgem i busquem la majoria dels catalans. El ministre de l'Interior ja ha augmentat el nombre d'efectius policials destinats a Catalunya, si bé a compte de disminuir el desplegament a la resta de comunitats autònomes. La presencia de les forces i cossos de seguretat espanyols és ara més visible pels carrers catalans, encara que per descomptat no els importa gens ni mica envair, interferir i torpedinar les competències i funcions dels mossos d'esquadra. Tant se val. La qüestió és marcar paquet i fer veure que l'Estat espanyol ha tornat a reocupar allò que considera que és de la seva propietat: Catalunya.... Peccata minuta si ho comparem amb els seriosos advertiments que surten dels voltants de l'exercit. La Asociación de Militares Españoles -AME- amenaça amb provocar una guerra civil davant dels "fets que es produeixen tant a la regió de Catalunya com a les províncies Bascongades", en especial desprès d'una suposada ofensa feta als representants de les forces armades que s'hauria produït a Barcelona. Ofensa que significa "la frontera última del que no es pot traspassar i que podria acabar en un conflicte civil entre espanyols". Alerten d'un suposat cop d'estat tot pretenent que l'exercit es veuria empentat "de manera lamentable però necessàriament irreversible a complir la missió que la Constitució Espanyola assigna als exèrcits". La AME també fa esment en el seu comunicat que "la sobirania resideix en el poble espanyol i no en el Parlament Nacional". Ai las!. Venen a dir per tant que els exèrcits restarien deslliurats de l'obediència deguda a les Corts i al govern espanyol.... Ras i curt, això significa que les forces armades no tenen perquè obeir al poder executiu d'Espanya, ja que no són pas d'eixe mon, com va cantar Raimon fa anys, cançó per cert que ara ha fet seva Esperanza Aguirre, la sexagenària.
Espanya té mala peça al teler. Es nega emprar la democràcia permeten la celebració del referèndum per resoldre un problema eminentment polític i en canvi utilitza la diplomàcia com arma ofensiva -per atacar- contra les aspiracions catalanes. Diplomàcia: Ciència dedicada a l'estudi i practica de les relacions internacionals entre els Estats... Malaguanyada diplomàcia espanyola!. S'amaga darrera la seva esbiaixada interpretació de la llei i la Constitució per eludir la legitimitat que emparen els anhels catalans, enlloc de fer-las servir per impartir justícia i emparar drets i llibertats. Justícia: Virtut que vol donar a cadascú el que li pertany o li pertoca... Malaguanyades lleis castellanes!. Utilitza l'esplèndida llengua castellana per anorrear la llengua pròpia de Catalunya, la qual, al cap i a la fi pels catalans és tan o més important i esplèndida com pugui ser la seva. Llengua: Sistema de comunicació i expressió verbal propi d'un poble o nació, i que es caracteritza per ser vehicle d'una cultura diferenciada, que de vegades s'imposa a unes altres... Malaguanyada llengua espanyola!. I permet que policies, guardia civil i exercits siguin utilitzats pels (i)responsables polítics que (des)governen aquest dissortat Estat com a possibles amenaces violentes contra milions de ciutadans que tant sols volem expressar-nos políticament en pau i llibertat. Servidors públics: Persones que presten servei a l'Estat d'acord amb les lleis i com a salvaguarda dels drets i deures dels ciutadans.... Malaguanyats servidors públics!.
Malgrat tot, persistirem!. Les accions dels diplomàtics, dels juristes, dels hidalgos castellans i dels terços de Flandes enforteixen les nostres conviccions.... És curiós!. Les elits espanyoles prefereixen fer servir les amenaces i els insults, xantatges i mentides, així com l'asfixia econòmica, política i financera com únics arguments per combatre l'independentisme -amb els galdosos resultats aconseguits-, enlloc de mots i fets conciliadors, respectuosos, cooperatius i verídics, que obririen les portes al diàleg i al pacte. Perquè ho fan, això.?. No tinc resposta, encara que l'intueixo. En qualsevol cas, les conseqüències són ben conegudes. La independència ja resulta inevitable. I cada día accelera la seva arribada!. Moltes gracies!.
És per aquesta raó que em permeto qualificar de inevitable la futura independència de Catalunya. En efecte, sembla que el govern d'España ha acabat entenen que no pot fer absolutament res -dins de la legitimitat democràtica, es clar- per aturar el procés sobiranista endegat pels ciutadans catalans. I confirma tot allò que des de Catalunya estan, sempre hem cregut. La nostre guerra no és pas contra Espanya. La nostra lluita és pel reconeixement d'Europa i la resta del món. Per això mateix els arguments que utilitzen des de Madrit contra el referèndum d'autodeterminació sempre fan referència a flotar per l'inhòspit espai sideral, o que serem desterrats per sempre més a l'illa de Robinson Crusoe i expulsats de la UE, del euro i si cal, del vell continent. Les deu plagues d'Egipte cauran sobre els catalans!. Una catàstrofe econòmica i social planarà per damunt de Catalunya!. Consideren que cap país no reconeixerà pas l'Estat català. Ni en broma. Per tot això és el ministre Margallo qui s'encarrega de buscar aliats dins la comunitat internacional perquè donin suport a les tesis espanyoles contra Catalunya i els catalans.
Ara s'entenen moltes cosses!. Per exemple, perquè allò que es proposa des de les files de la Santa Aliança autonomista dia si, dia no, conegut pel comú dels mortals com a tercera via, és sistemàticament menystingut per Madrit. Dons perquè segons el respectable Margallo "discutir sobre solucions inviables no ajuda a asserenar el debat". Ergo, la tercera via és inviable!. Més clar, aigua.
Aquestes ganes de no parlar sobre res amb la Generalitat és precisament el que fa inevitable la secessió. Espanya ja va rebutjar fa anys la tercera via, perquè el malaguanyat acord sobre el nou Estatut aprovat pels catalans va ser precisament això. El partit Popular va endegar aleshores una vergonyosa campanya contra aquell text, les conseqüències de la qual van acabar de convencer a quasi tots els catalans que units amb Espanya no hauria futur ni esperança per la nostra nació. El debat no es va asserenar. Se'ns van obrir els ulls davant la crua realitat que Espanya ens oferia a canvi: anti-catalanisme, enveges, mentides i manipulacions informatives; deslleialtats institucionals -del PP, del PSOE, del Govern, del TC, etc-; imposició d'un espanyolisme tronat i cutre; guerra bruta, xantatges i insults; incompliments per part del govern d'España dels acords i compromisos assolits amb la Generalitat. També ens ofereixen l'expressiu intent d'espanyolitzar els nens catalans, o la judialització de la escola catalana per imposar el castellà; o els atacs desfermats contra la llengua catalana al País Valencià, a les Illes Balears i a la Franja. Per no parlar del boicot a les finances de la Generalitat, o dels reiterats incompliments de la disposició adicional tercera, i de les inversions compromeses en matèria d'infraestructures.... Són conscients els ciutadans espanyols que els darrers 25 anys Espanya ha rebut quasi 250.000 milions d'euros nets dels ciutadans catalans -el 8% del PIB català cada any de mitjana-, en concepte de pretesa solidaritat interterritorial?.... No!. I fins i tot ho neguen desvergonyidament!. Les humiliacions són constants i, francament, ja cansen. I la serenor brilla per la seva absència, especialment des de banda espanyola.
Abans he escrit que el govern espanyol ha entès per fi que no pot fer res dins la legitimitat democràtica per aturar la independència de Catalunya. Però si pot fer molt de mal fora d'aquesta legitimitat. Alguns ja les he esmentat: guerra bruta contra polítics i institucions, deslleialtats amb Catalunya, judicialitzar la política, polititzar l'escola, asfixia financera, etc.... N'hi ha una, però, que és especialment odiosa i rebutjable. Parlo de les amenaces, velades o no, d'utilitzar la força bruta -violència al cap i a la fi-, ja sigui mitjançant la guardia civil, la policia nacional o l'exercit espanyol per tal de conquerir la voluntat dels catalans. Aquestes senyeres institucions tenen un gloriós passat que posen a disposició de l'Estat, tant si vol como si no, per anorrear l'esperançador futur que desitgem i busquem la majoria dels catalans. El ministre de l'Interior ja ha augmentat el nombre d'efectius policials destinats a Catalunya, si bé a compte de disminuir el desplegament a la resta de comunitats autònomes. La presencia de les forces i cossos de seguretat espanyols és ara més visible pels carrers catalans, encara que per descomptat no els importa gens ni mica envair, interferir i torpedinar les competències i funcions dels mossos d'esquadra. Tant se val. La qüestió és marcar paquet i fer veure que l'Estat espanyol ha tornat a reocupar allò que considera que és de la seva propietat: Catalunya.... Peccata minuta si ho comparem amb els seriosos advertiments que surten dels voltants de l'exercit. La Asociación de Militares Españoles -AME- amenaça amb provocar una guerra civil davant dels "fets que es produeixen tant a la regió de Catalunya com a les províncies Bascongades", en especial desprès d'una suposada ofensa feta als representants de les forces armades que s'hauria produït a Barcelona. Ofensa que significa "la frontera última del que no es pot traspassar i que podria acabar en un conflicte civil entre espanyols". Alerten d'un suposat cop d'estat tot pretenent que l'exercit es veuria empentat "de manera lamentable però necessàriament irreversible a complir la missió que la Constitució Espanyola assigna als exèrcits". La AME també fa esment en el seu comunicat que "la sobirania resideix en el poble espanyol i no en el Parlament Nacional". Ai las!. Venen a dir per tant que els exèrcits restarien deslliurats de l'obediència deguda a les Corts i al govern espanyol.... Ras i curt, això significa que les forces armades no tenen perquè obeir al poder executiu d'Espanya, ja que no són pas d'eixe mon, com va cantar Raimon fa anys, cançó per cert que ara ha fet seva Esperanza Aguirre, la sexagenària.
Espanya té mala peça al teler. Es nega emprar la democràcia permeten la celebració del referèndum per resoldre un problema eminentment polític i en canvi utilitza la diplomàcia com arma ofensiva -per atacar- contra les aspiracions catalanes. Diplomàcia: Ciència dedicada a l'estudi i practica de les relacions internacionals entre els Estats... Malaguanyada diplomàcia espanyola!. S'amaga darrera la seva esbiaixada interpretació de la llei i la Constitució per eludir la legitimitat que emparen els anhels catalans, enlloc de fer-las servir per impartir justícia i emparar drets i llibertats. Justícia: Virtut que vol donar a cadascú el que li pertany o li pertoca... Malaguanyades lleis castellanes!. Utilitza l'esplèndida llengua castellana per anorrear la llengua pròpia de Catalunya, la qual, al cap i a la fi pels catalans és tan o més important i esplèndida com pugui ser la seva. Llengua: Sistema de comunicació i expressió verbal propi d'un poble o nació, i que es caracteritza per ser vehicle d'una cultura diferenciada, que de vegades s'imposa a unes altres... Malaguanyada llengua espanyola!. I permet que policies, guardia civil i exercits siguin utilitzats pels (i)responsables polítics que (des)governen aquest dissortat Estat com a possibles amenaces violentes contra milions de ciutadans que tant sols volem expressar-nos políticament en pau i llibertat. Servidors públics: Persones que presten servei a l'Estat d'acord amb les lleis i com a salvaguarda dels drets i deures dels ciutadans.... Malaguanyats servidors públics!.
Malgrat tot, persistirem!. Les accions dels diplomàtics, dels juristes, dels hidalgos castellans i dels terços de Flandes enforteixen les nostres conviccions.... És curiós!. Les elits espanyoles prefereixen fer servir les amenaces i els insults, xantatges i mentides, així com l'asfixia econòmica, política i financera com únics arguments per combatre l'independentisme -amb els galdosos resultats aconseguits-, enlloc de mots i fets conciliadors, respectuosos, cooperatius i verídics, que obririen les portes al diàleg i al pacte. Perquè ho fan, això.?. No tinc resposta, encara que l'intueixo. En qualsevol cas, les conseqüències són ben conegudes. La independència ja resulta inevitable. I cada día accelera la seva arribada!. Moltes gracies!.
