Josep Antoni Duran i Lleida, líder de Unió Democràtica de Catalunya des de sempre, ha insinuat que plegarà -en realitat, ho ha filtrat a la premsa- com a secretari general de la coalició que mantenen amb Convergència Democràtica de Catalunya, aparentment per divergències amb l'abstenció acordada al si de la federació a l'hora de votar a les Corts espanyoles -territori Duran per excel·lència!-, sobre l'abdicació del rei Joan Carles pactada entre populars i socialistes, els quals un cop més l'han menystingut a ell personalment, i també a CiU. Tanmateix resulta irrellevant si el desacord és per qüestions referides a l'abdicació real o per l'acceptació o no de la continuïtat de la monarquia espanyola encarnada pel futur rei Felip VI. Tant se val. El fet és que s'ha produït un seriós desencontre. En la meva opinió el rei Joan Carles i el seu hereu, per a Duran, no són més que una excusa la qual li permetrà distanciar-se -encara més-, del procés sobiranista endegat per bona part de la ciutadania catalana. Ell mateix ha reconegut cada vegada que ha pogut i l'han deixat que se sent incòmode amb aquests anhels de llibertat dels catalans. O si més no, no els comparteix. És precisament aquesta incomoditat la que ha fet que els enfrontaments al si de CiU s'hagin accentuat els darrers temps. Més ben dit, les divergències són d'en Duran amb la majoria sobiranista de CiU i no a l'inrevés.... Resulta una mica cregudet, l'home!.
Duran no ha enganyat mai ningú. Sempre s'ha declarat partidari de negociar amb Madrit -en realitat, rendir-se- per tal de canalitzar les aspiracions independentistes cap a allò que hom coneix com tercera via. Es a dir, parlar i parlar, obtenir un bon pacte fiscal i el blindatge de les competències autonòmiques en matèria de llengua, educació, cultura i infraestructures. I de passada, mantenir intactes el seu prestigi, els seus privilegis parlamentaris i la seva projecció internacional a la comissió d'afers estrangers a les Corts. Però això que temps enrere hagés sigut acceptat i satisfet els anhels de molts catalans, ara ja és fora de l'ideari i aspiracions del sobiranisme. Duran està sent superat pels esdeveniments. A més a més, la majoria de catalans ja no ens refiem de la paraula que puguin donar-nos des de Madrit. La seva credibilitat en la actualitat és nul·la. Encara més, des d'aquesta Espanya atrotinada governada pels populars, no s'ha ofert res de nou per a ser tingut en compte. Don Tancredo Rajoy no mou ni un cabell ni un cavall, ja que considera que la Constitució espanyola no ho permet. Per tant, què hem de negociar i pactar amb l'Estat?. La renuncia dels catalans?. La rendició incondicional davant Castella?. O la prevalença de la carrera política del senyor Duran?.
Duran s'enganya si es pensa que la seva dèria és la tots els catalans. La gran majoria ja hem desconnectat fa temps d'aquest Estat més arcaic que històric i més ranci que modern. Des de la sentència sobre l'Estatut les nostres aspiracions passen per votar democràticament en pau i llibertat sobre l'esdevenidor que s'albira a l'horitzó i que tan directament ens afecta a tots plegats. Volem exercir el dret d'autodeterminació sense cap mena de restriccions. La tercera via va morir el 10 de juliol de 2010: Som una nació. Nosaltres decidim, deia la pancarta que encapçalava la multitudinària manifestació convocada contra l'ominosa sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. Seria bo de recordar que els polítics professionals com el president Montilla i d'altres personalitats que van voler apropiar-se de la marxa, van tenir que sortir de la capçalera de la manifestació cames agafeu-me i amb la cua entre les potes. Des d'aleshores, el procés sobiranista és propietat dels ciutadans. És conduit per nosaltres. I som nosaltres els que fitxem el camí, l'objectiu i el destí. El full de ruta és nostre, no pas dels polítics. Ho hem reblat i fet saber per activa i per passiva des de la diada de 2012 fins la Via Catalana de 2013. No forcem ningú perquè ens acompanyi però si ho fa no pot pretendre canviar les nostres prioritats ni els nostres anhels. Per tant, senyor Duran, és hora que s'adoni que la tercera via va morir fa ja quatre anys i que quan alguna cosa o algú es mor, per ressuscitar tindrà que esperar a la fi dels dies. I després de quatre anys de lluita i reivindicacions, la independència ens urgeix.
Madrit no vol, ni pot negociar. Perquè tenen por a fer-ho. No s'adona senyor Duran que aquests pons que aixeca i defensa l'unionisme català un dia són ràpidament derruïts el següent pels constitucionalistes nacionalistes de Madrit, en una actitud més pròpia d'autèntics i aguerrits talibans espanyolistes?. I que dir de les terceres vies?. Per exemple: Asfixia financera a la Generalitat i espoli continuat dels catalans; assetjament judicial contra la llengua catalana, a Catalunya; persecució lingüística del català per terra, mar i aire a les Balears, al País Valencià i a la Franja; maldestres intromissions polítiques -la maleïda espanyolització d'en Wert- a l'escola; amenaces de boicots comercials i xantatges anunciats d'imposició d'aranzels sobre els productes catalans; continues negatives i ferma oposició a permetre exercir la plenitud democràtica i d'autoritzar el referèndum demanat; agressius cops a la raó amb la pètria constitució espanyola, sense volta ni solta, contra els farts -però pacífics- ciutadans catalans; guerra bruta generalitzada contra polítics i institucions catalanes; seculars incompliments d'inversions en infraestructures a Catalunya; desterraments dels catalans a l'illa de Robinson Crusoe o condemnats a vagar per l'espai sideral per sempre més.... Són aquestes les terceres vies que ens ofereix-en des de Madrit?. Els continus cops de porta als morros sembla que són prou clars i evidents. No volen ni poden negociar ja que tenen massa privilegis a perdre. Són massa anys munyint la vaca i collint els fruits -catalans- que dona la gallina dels ous d'or -fins l'extenuació- com per posar-se a negociar ara i sortir-ne perden. Madrit té vergonya de ésser reconegut com el que és: un aprofitat hidalgo de vestits bruts i descosits i botes gastades de soles foradades, sense més raons i força per exhibir que la seva espasa rovellada, brandada amb altivesa i superba pròpies dels segles imperials castellans. No els hi passa pel cap ni de lluny canviar veritablement d'actitud per millorar la seva posició i decència, i recuperar l'auto-estima necessària per sortir d'aquest mal pas en que s'han ficat tots solets. Fins i tot utilitzen la pusil·lanimitat de l'unionisme català per furgar amb acarnissament dins el sobiranisme amb la vana esperança d'aconseguir l'afebliment del procés sobiranista. Però no ho aconseguiran pas. Ni amb l'ajuda voluntària o involuntària del senyor Duran o/i de la Santa Aliança.
No s'enganyin senyor Duran.... Les terceres vies ja no existeixen. Són vies mortes que no porten enlloc. Els pons estan sent dinamitats per Madrit tant bon punt l'unionisme català els aixeca. I l'unionisme cada dia que passa perd bous i esquelles en aquest envit etern i infructuós. Madrit no negocia, imposa. Madrit només sap manar. Volen la rendició incondicional de Catalunya. I no s'equivoqui l'aliancista cristià perquè ara li tirin floretes i glosin els seus encants mentre li donen afectuosos copets a l'espatlla, ja no ho fan per retre-li homenatge i oferir-li consol, si no que ho fan per utilitzar-lo com ariet per esclafar el sobiranisme. Per tot això, els catalans fa temps que hem decidit que només la llibertat i la democràcia ens proporcionarà tot allò que volem i necessitem. No ens espanten les dificultats, ni les travetes que ens posin davant nostre; ens sentim orgullosos de l'immensa tasca feta fins ara, i no ens fa por la feinada que ens espera fins aconseguir la independència. Som plenament conscients que fins i tot després d'aconseguir-la també haurem de seguir treballant i lluitant. Així ho farem perquè tenim esperança, il·lusió i ganes. Perquè confiem en les nostres forces y capacitats. Perquè som molts i estem units. En definitiva, perquè volem la independència.
Duran no ha enganyat mai ningú. Sempre s'ha declarat partidari de negociar amb Madrit -en realitat, rendir-se- per tal de canalitzar les aspiracions independentistes cap a allò que hom coneix com tercera via. Es a dir, parlar i parlar, obtenir un bon pacte fiscal i el blindatge de les competències autonòmiques en matèria de llengua, educació, cultura i infraestructures. I de passada, mantenir intactes el seu prestigi, els seus privilegis parlamentaris i la seva projecció internacional a la comissió d'afers estrangers a les Corts. Però això que temps enrere hagés sigut acceptat i satisfet els anhels de molts catalans, ara ja és fora de l'ideari i aspiracions del sobiranisme. Duran està sent superat pels esdeveniments. A més a més, la majoria de catalans ja no ens refiem de la paraula que puguin donar-nos des de Madrit. La seva credibilitat en la actualitat és nul·la. Encara més, des d'aquesta Espanya atrotinada governada pels populars, no s'ha ofert res de nou per a ser tingut en compte. Don Tancredo Rajoy no mou ni un cabell ni un cavall, ja que considera que la Constitució espanyola no ho permet. Per tant, què hem de negociar i pactar amb l'Estat?. La renuncia dels catalans?. La rendició incondicional davant Castella?. O la prevalença de la carrera política del senyor Duran?.
Duran s'enganya si es pensa que la seva dèria és la tots els catalans. La gran majoria ja hem desconnectat fa temps d'aquest Estat més arcaic que històric i més ranci que modern. Des de la sentència sobre l'Estatut les nostres aspiracions passen per votar democràticament en pau i llibertat sobre l'esdevenidor que s'albira a l'horitzó i que tan directament ens afecta a tots plegats. Volem exercir el dret d'autodeterminació sense cap mena de restriccions. La tercera via va morir el 10 de juliol de 2010: Som una nació. Nosaltres decidim, deia la pancarta que encapçalava la multitudinària manifestació convocada contra l'ominosa sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. Seria bo de recordar que els polítics professionals com el president Montilla i d'altres personalitats que van voler apropiar-se de la marxa, van tenir que sortir de la capçalera de la manifestació cames agafeu-me i amb la cua entre les potes. Des d'aleshores, el procés sobiranista és propietat dels ciutadans. És conduit per nosaltres. I som nosaltres els que fitxem el camí, l'objectiu i el destí. El full de ruta és nostre, no pas dels polítics. Ho hem reblat i fet saber per activa i per passiva des de la diada de 2012 fins la Via Catalana de 2013. No forcem ningú perquè ens acompanyi però si ho fa no pot pretendre canviar les nostres prioritats ni els nostres anhels. Per tant, senyor Duran, és hora que s'adoni que la tercera via va morir fa ja quatre anys i que quan alguna cosa o algú es mor, per ressuscitar tindrà que esperar a la fi dels dies. I després de quatre anys de lluita i reivindicacions, la independència ens urgeix.
Madrit no vol, ni pot negociar. Perquè tenen por a fer-ho. No s'adona senyor Duran que aquests pons que aixeca i defensa l'unionisme català un dia són ràpidament derruïts el següent pels constitucionalistes nacionalistes de Madrit, en una actitud més pròpia d'autèntics i aguerrits talibans espanyolistes?. I que dir de les terceres vies?. Per exemple: Asfixia financera a la Generalitat i espoli continuat dels catalans; assetjament judicial contra la llengua catalana, a Catalunya; persecució lingüística del català per terra, mar i aire a les Balears, al País Valencià i a la Franja; maldestres intromissions polítiques -la maleïda espanyolització d'en Wert- a l'escola; amenaces de boicots comercials i xantatges anunciats d'imposició d'aranzels sobre els productes catalans; continues negatives i ferma oposició a permetre exercir la plenitud democràtica i d'autoritzar el referèndum demanat; agressius cops a la raó amb la pètria constitució espanyola, sense volta ni solta, contra els farts -però pacífics- ciutadans catalans; guerra bruta generalitzada contra polítics i institucions catalanes; seculars incompliments d'inversions en infraestructures a Catalunya; desterraments dels catalans a l'illa de Robinson Crusoe o condemnats a vagar per l'espai sideral per sempre més.... Són aquestes les terceres vies que ens ofereix-en des de Madrit?. Els continus cops de porta als morros sembla que són prou clars i evidents. No volen ni poden negociar ja que tenen massa privilegis a perdre. Són massa anys munyint la vaca i collint els fruits -catalans- que dona la gallina dels ous d'or -fins l'extenuació- com per posar-se a negociar ara i sortir-ne perden. Madrit té vergonya de ésser reconegut com el que és: un aprofitat hidalgo de vestits bruts i descosits i botes gastades de soles foradades, sense més raons i força per exhibir que la seva espasa rovellada, brandada amb altivesa i superba pròpies dels segles imperials castellans. No els hi passa pel cap ni de lluny canviar veritablement d'actitud per millorar la seva posició i decència, i recuperar l'auto-estima necessària per sortir d'aquest mal pas en que s'han ficat tots solets. Fins i tot utilitzen la pusil·lanimitat de l'unionisme català per furgar amb acarnissament dins el sobiranisme amb la vana esperança d'aconseguir l'afebliment del procés sobiranista. Però no ho aconseguiran pas. Ni amb l'ajuda voluntària o involuntària del senyor Duran o/i de la Santa Aliança.
No s'enganyin senyor Duran.... Les terceres vies ja no existeixen. Són vies mortes que no porten enlloc. Els pons estan sent dinamitats per Madrit tant bon punt l'unionisme català els aixeca. I l'unionisme cada dia que passa perd bous i esquelles en aquest envit etern i infructuós. Madrit no negocia, imposa. Madrit només sap manar. Volen la rendició incondicional de Catalunya. I no s'equivoqui l'aliancista cristià perquè ara li tirin floretes i glosin els seus encants mentre li donen afectuosos copets a l'espatlla, ja no ho fan per retre-li homenatge i oferir-li consol, si no que ho fan per utilitzar-lo com ariet per esclafar el sobiranisme. Per tot això, els catalans fa temps que hem decidit que només la llibertat i la democràcia ens proporcionarà tot allò que volem i necessitem. No ens espanten les dificultats, ni les travetes que ens posin davant nostre; ens sentim orgullosos de l'immensa tasca feta fins ara, i no ens fa por la feinada que ens espera fins aconseguir la independència. Som plenament conscients que fins i tot després d'aconseguir-la també haurem de seguir treballant i lluitant. Així ho farem perquè tenim esperança, il·lusió i ganes. Perquè confiem en les nostres forces y capacitats. Perquè som molts i estem units. En definitiva, perquè volem la independència.
