Amagar-se darrera la Constitució com fa Mariano Rajoy per negar un dret plenament democràtic, com seria pactar la celebració d'un referèndum d'autodeterminació a Catalunya, provoca a la bona gen d'aquest país autèntic fàstic i veritables arcades, previs a l'irreprimible vòmit que segueix a aquesta injustificada negativa. Aquestes constants apel·lacions a una inamovible i despietada legalitat constitucional espanyola que fa l'unionisme per combatre les legítimes aspiracions catalanes, legalitat per cert que s'utilitza més com cisalla esmicoladora de la llibertat que no pas com a qualitat d'allò que és legítim, és l'exemple més clar de la mancança de principis democràtics que pateix l'Estat espanyol, avui en mans de governants notablement incapaços i políticament insolvents. I absolutament ultrapassats pels esdeveniments.
Davant d'aquest trist panorama no resulta rar que les darreres eleccions al Parlament Europeu hagin tingut un desenllaç, a Espanya, tan previsible com preocupant. D'entrada, tant els populars com els socialistes han patit una davallada de vots que era prevista, però tanmateix augura un futur polític més emboirat encara, cap a la irrellevància parlamentaria de ambdues formacions. Les seves pèrdues conjuntes son de 17 escons. Els conservadors perden 8 i els progressistes 9. De sortida, la Izquierda Plural -IU- augmenta 4 escons, passant de 2 a 6, però es queda curta i no satisfà les seves expectatives preconcebudes. Però els que han provocat un autèntic terrabastall son Ciudadanos, que de no tenir representació en treuen 2; Unión Progreso y Democrácia, que passa de 1 a 4; i especialment Podemos, que obté 6 escons en només tres mesos d'existència.
Aquest terratrèmol polític provocat per aquestes tres formacions és el que resulta més preocupant, segons l'opinió de qualsevol ciutadà espanyol acostumat a un bipartidisme imperfecte com el que es gaudia a Espanya fins fa poc. C's es una formació obertament nacionalista espanyola -raó per la qual han perdut suports a Catalunya-, marcadament populista fins ésser vista com la reencarnació del lerrouxisme dels anys 20 del segle passat, i cínicament anticatalana. UPyD és un partit que a Catalunya pràcticament no compte, però no per aquesta raó deixa de ser tant o més populista, anticatalanista i nacionalista que C's, l'altre cara de la mateixa moneda. En realitat, semblen més una moneda de dues cares amb cap creu. En definitiva, la representació de l'espanyolisme més abrandat s'ha incrementat notablement a tot l'Estat i en prou feines es veu compensat pel naixement d'una formació nova com és Podemos, també tan populista i demagògica com les dues espanyolistes mencionades abans però més progressista, fins ésser comparada pels seus adversaris amb els chavisme o castrisme més radicals. Les tres formacions incorporen com a senyes d'identitat pròpies els implacables atacs contra la casta política i la partitocràcia dominants a Espanya, com si ells fossin aliens a aquestes realitats socials. També tenen en comú el recolzament profús i incondicional que han rebut de diversos mitjans de comunicació que podríem encabir dins la caverna mediàtica madrilenya. Potser podríem titllar-los més com a nova crosta espanyola que no pas com antiga casta política... Mare meva!. En mans de qui s'han posat els votants espanyols?. Quin futur li espera a Espanya?. La fi del bipartidisme, l'ascens i consolidació del populisme, i nacionalisme constitucionalista rampant. Aquestes seran les conseqüències. A més a més, serà un esdevenidor sense el rei Joan Carles I, el qual acaba d'abdicar. I sense Catalunya, que volem marxar de l'Estat!.
Certament, l'esdevenidor espanyol no és massa galdós. El més trist és que no s'albira a l'horitzó cap mena d'oferta o proposta que engresqui als ciutadans cap un futur il·lusionant, que ompli d'esperança i seguretat els seus atribolats esperits.... No son pas solucions legals les que necessiten els súbdits espanyols!. Es tracta de fer Política i no més lleis; de exercir la Democràcia real; i d'acceptar els principis que la sostenen, sense cap mena d'excuses ni restriccions!. Haurien de utilitzar l'abdicació d'en Joan Carles I per aprofitar l'oportunitat que la historia els brinda. Tornar a començar de vell-nou. I després, bon vent i barca nova!.
Així ho estem fen els catalans. Després de fracassar en l'intent de fer un nou Estatut d'autonomia per encaixar definitivament Catalunya amb Espanya, els catalans no ens varem conformar ni resignar. Vam rebre les bufetades vantades pels populars a les places i pobles de tota Espanya estoicament, amb santa paciència. Recordem: "On tinc que firmar contra Catalunya?", deien amb entusiasme mols espanyols contestant la crida feta pels populars contra l'Estatut català. Després, un Tribunal Constitucional absolutament deslegitimitzat ens va humiliar a tots plegats amb una sentència inacceptable, però que ens va obrir els ulls i las ments de forma ja irreversible. I hem aguantat insults, amenaces, xantatges i el talibanisme constitucional del PP i del PSOE. És per tot això que hem deixat de confiar en aquesta Espanya atrotinada i malmesa per la corrupció estructural i generalitzada que pateix. Tanmateix, els catalans ens vam posar a caminar amb decisió cap a la llibertat, i varem recuperar l'esperança, la il·lusió i la confiança en les nostres pròpies forces.
Ara ja albirem la nostra fita. La plena sobirana és a tocar. Els cants de sirena que entonen balades federalistes, de regeneració del règim, de nou rei, de canvis o noves constitucions, ja no ens sedueixen. Desitgem el millor per Espanya, però també i sobretot per Catalunya i els catalans. I el millor per nosaltres és la independència. Al cap i a la fi, em temo que a Espanya la figura de El gatopardo continuarà omnipresent per molts i molts anys. El Príncep de Salina prosseguirà el seu regnat. "Si volem que tot segueixi com està, cal que tot canviï"... "I ara què passarà?. Bah!. Tratatives pespuntejades de tirotejos innocus, i, després, tot serà igual malgrat que tot haurà canviat".
En mans dels espanyols està canviar-ho tot perquè res segueixi com està. Sense renunciar a la nostra propera independència, en tot allò que pugem els ajudarem. Si volen matar l'esperit de Lampedusa, endavant. Però no matarem pas les nostres ànsies de llibertat i independència per matar fantasmes. Això mai!.... Perquè sovint esdevenen immortals.
Davant d'aquest trist panorama no resulta rar que les darreres eleccions al Parlament Europeu hagin tingut un desenllaç, a Espanya, tan previsible com preocupant. D'entrada, tant els populars com els socialistes han patit una davallada de vots que era prevista, però tanmateix augura un futur polític més emboirat encara, cap a la irrellevància parlamentaria de ambdues formacions. Les seves pèrdues conjuntes son de 17 escons. Els conservadors perden 8 i els progressistes 9. De sortida, la Izquierda Plural -IU- augmenta 4 escons, passant de 2 a 6, però es queda curta i no satisfà les seves expectatives preconcebudes. Però els que han provocat un autèntic terrabastall son Ciudadanos, que de no tenir representació en treuen 2; Unión Progreso y Democrácia, que passa de 1 a 4; i especialment Podemos, que obté 6 escons en només tres mesos d'existència.
Aquest terratrèmol polític provocat per aquestes tres formacions és el que resulta més preocupant, segons l'opinió de qualsevol ciutadà espanyol acostumat a un bipartidisme imperfecte com el que es gaudia a Espanya fins fa poc. C's es una formació obertament nacionalista espanyola -raó per la qual han perdut suports a Catalunya-, marcadament populista fins ésser vista com la reencarnació del lerrouxisme dels anys 20 del segle passat, i cínicament anticatalana. UPyD és un partit que a Catalunya pràcticament no compte, però no per aquesta raó deixa de ser tant o més populista, anticatalanista i nacionalista que C's, l'altre cara de la mateixa moneda. En realitat, semblen més una moneda de dues cares amb cap creu. En definitiva, la representació de l'espanyolisme més abrandat s'ha incrementat notablement a tot l'Estat i en prou feines es veu compensat pel naixement d'una formació nova com és Podemos, també tan populista i demagògica com les dues espanyolistes mencionades abans però més progressista, fins ésser comparada pels seus adversaris amb els chavisme o castrisme més radicals. Les tres formacions incorporen com a senyes d'identitat pròpies els implacables atacs contra la casta política i la partitocràcia dominants a Espanya, com si ells fossin aliens a aquestes realitats socials. També tenen en comú el recolzament profús i incondicional que han rebut de diversos mitjans de comunicació que podríem encabir dins la caverna mediàtica madrilenya. Potser podríem titllar-los més com a nova crosta espanyola que no pas com antiga casta política... Mare meva!. En mans de qui s'han posat els votants espanyols?. Quin futur li espera a Espanya?. La fi del bipartidisme, l'ascens i consolidació del populisme, i nacionalisme constitucionalista rampant. Aquestes seran les conseqüències. A més a més, serà un esdevenidor sense el rei Joan Carles I, el qual acaba d'abdicar. I sense Catalunya, que volem marxar de l'Estat!.
Certament, l'esdevenidor espanyol no és massa galdós. El més trist és que no s'albira a l'horitzó cap mena d'oferta o proposta que engresqui als ciutadans cap un futur il·lusionant, que ompli d'esperança i seguretat els seus atribolats esperits.... No son pas solucions legals les que necessiten els súbdits espanyols!. Es tracta de fer Política i no més lleis; de exercir la Democràcia real; i d'acceptar els principis que la sostenen, sense cap mena d'excuses ni restriccions!. Haurien de utilitzar l'abdicació d'en Joan Carles I per aprofitar l'oportunitat que la historia els brinda. Tornar a començar de vell-nou. I després, bon vent i barca nova!.
Així ho estem fen els catalans. Després de fracassar en l'intent de fer un nou Estatut d'autonomia per encaixar definitivament Catalunya amb Espanya, els catalans no ens varem conformar ni resignar. Vam rebre les bufetades vantades pels populars a les places i pobles de tota Espanya estoicament, amb santa paciència. Recordem: "On tinc que firmar contra Catalunya?", deien amb entusiasme mols espanyols contestant la crida feta pels populars contra l'Estatut català. Després, un Tribunal Constitucional absolutament deslegitimitzat ens va humiliar a tots plegats amb una sentència inacceptable, però que ens va obrir els ulls i las ments de forma ja irreversible. I hem aguantat insults, amenaces, xantatges i el talibanisme constitucional del PP i del PSOE. És per tot això que hem deixat de confiar en aquesta Espanya atrotinada i malmesa per la corrupció estructural i generalitzada que pateix. Tanmateix, els catalans ens vam posar a caminar amb decisió cap a la llibertat, i varem recuperar l'esperança, la il·lusió i la confiança en les nostres pròpies forces.
Ara ja albirem la nostra fita. La plena sobirana és a tocar. Els cants de sirena que entonen balades federalistes, de regeneració del règim, de nou rei, de canvis o noves constitucions, ja no ens sedueixen. Desitgem el millor per Espanya, però també i sobretot per Catalunya i els catalans. I el millor per nosaltres és la independència. Al cap i a la fi, em temo que a Espanya la figura de El gatopardo continuarà omnipresent per molts i molts anys. El Príncep de Salina prosseguirà el seu regnat. "Si volem que tot segueixi com està, cal que tot canviï"... "I ara què passarà?. Bah!. Tratatives pespuntejades de tirotejos innocus, i, després, tot serà igual malgrat que tot haurà canviat".
En mans dels espanyols està canviar-ho tot perquè res segueixi com està. Sense renunciar a la nostra propera independència, en tot allò que pugem els ajudarem. Si volen matar l'esperit de Lampedusa, endavant. Però no matarem pas les nostres ànsies de llibertat i independència per matar fantasmes. Això mai!.... Perquè sovint esdevenen immortals.
