L'estratègia que fins ara han estat utilitzant els unionistes contra la independència de Catalunya ha consistit en ficar por, amenaçar, insultar i engegar-nos a dida, fora del paradís per sempre més; és a dir, desterrats de la Unió Europea i flotar pel despietat espai sideral i/o perpètuament condemnats a la solitud de la dessolada illa d'en Robinson Crusoe. Dons bé, aquesta estratègia ha passat a segon terme ja que hores d'ara ha estat ultrapassada per les contínues apel·lacions que fan tots plegats a les suposades crispació i violència desfermades entre families, amics, veïns i coneguts, i esteses a tota la societat catalana, sembla ser per culpa del procés sobiranista endegat pels polítics catalans. Pecat que en opinió de l'unionisme en general i la caverna madrilenya en particular, cal atribuir fonamentalment a Artur Mas i Oriol Junqueras, ambdós amb l'enteniment segrestat per les perverses Muriel Casals, presidenta d'Òmnium i Carme Forcadell, de l'ANC. Com és natural, de l'impuls democràtic dels milions de ciutadans que reclamem votar l'autodeterminació i la conseqüent independència -o no- de Catalunya, ni parlar-ne. Diuen que és una exigència inexistent, o minoritària i que mai s'ha produït.
Per tant, és irrellevant continuar negant que a Catalunya no existeix ni violència ni agressivitat. Al menys per part de l'independentisme. Tant se val. No en fan cas. Aquesta inqüestionable veritat no mereix cap mena de consideració per part de l'unionisme. Ans al contrari, insisteixen un cop i un altre sobre l'insuportable crispació que senten al clatell o que es respira a l'ambient social català. Es queixen amargament de suposades restriccions de les llibertats personals i de l'aclaparador dèficit de llibertat d'expressió que semblen patir els catalans. Afirmen tossudament que a Catalunya s'intimida qui es declara i se sent espanyol o parla castellà, que pateixen persecució i se'ls insulta impunement, els manca respecte ciutadà i se'ls fa el buit a la vida quotidiana. A més a més, a l'Espanya popular s'assimila nazisme i feixisme amb l'independentisme català, secessionisme pacífic amb el terrorisme d'ETA i contínuament es contraposen constitució o estat de dret amb principis democràtics, i legalitat castellana amb la legitimitat universal dels pobles. A Espanya s'ha desterrat de l'imaginari col·lectiu dels ciutadans el concepte de nacionalisme espanyol, com si mai no hagués existit. És com si els fes vergonya reconèixer l'agressivitat històrica que sovint s'atribueix al nacionalisme espanyolista i que patim els pobles no castellans. I, per descomptat, com deia el dictador Franco, d'arreglar les relacions i els problemes que sorgeixen entre persones o pobles diferents mitjançant la Política, res de res. "Haga Vd. como yo, que no hago política", sentenciava el generalíssim mentre signava condemnes de mort; filosofia que ha fet seva Mariano Rajoy Brey, l'inefable president del reial Govern d'Espanya.... Ep!!!. Compte!!!. Ell no signa pas sentències de mort!. Ans al contrari: Tant el líder popular com el socialista Pérez Rubalcaba, es mostren disposats a negociar una sortida a l'atzucac que pateix l'Estat, a condició que no es parli mai de la consulta reclamada per la ciutadania catalana. Què, d'altra banda, és el veritablement important i desitjat pel 80% dels ciutadans catalans.
I doncs?. De que hem de parlar?.... Del Pacte Fiscal, plantejat ja fa dos anys per Artur Mas i displicentment rebutjat per Mariano Rajoy?. Ara ja no n'hi ha prou amb del concert!. D'una modificació constitucional proposada per Rubalcaba i refusada pels populars?. Ja tenen en compte que si així ho fessin perllongarien aquesta maleïda crispació que diuen patir entre quatre o cinc anys més, com a mínim?. I quines garanties poden oferir-nos que el resultat final no serà un nou nyap?... No!. El problema ja no és de pacte fiscal si o no. Ni tampoc es tracte de canviar la sagrada Constitució Espanyola per una altre nova que probablement tampoc acomplirien com passa amb la vigent. Per reformar el Senat, potser?. Va home, va!. Aquesta és massa vella!. I ja no cola!. I molt menys, tampoc és problema d'un Estatut Autonomía com l'antic, mai desenvolupat ni complert en la seva totalitat; o com el nou, mutilat vergonyosament pel TC i massa sovint violat matusserament pel l'actuació recentralitzadora del Govern d'Espanya; i a més constantment menystingut per les més altes institucions de l'Estat. O ens hem d'oblidar potser de les transferencias mai reeixides amb plenitud, per exemple beques, llengua, comerç, cultura, ONG's, esport, rodalies, aeroports...; o del finançament espoliador i insuportable en temps de crisis com els actuals; o dels reiterats incompliments financers i deslleialtats polítiques governamentals; i de les menyspreables sentències pretensiosament justes i equànimes d'un Tribunal Constitucional esperpèntic?. Les lleis Wert, d'administració local, d'unitat de marcat, sentencies sobre llengua, absurda guerra de banderes atiada per la virreina Llanos de Luna, boicots als impostos i taxes aprovades per la Generalitat, o carreganse l'iniciativa política del Parlament català, entre d'altres, son les inequívoques mostres de diàleg i ganes d'enteniment existents a Espanya vers Catalunya. Per no parlar dels constants advertiments que fan els cossos de seguretat espanyols contra Artur Mas, amb declaracions de portaveus policials o mitjançant informes o dossiers barroers convenientment filtrats a la premsa del movimiento. L'última prové del sindicat de la Policia Nacional Unión Federal de la Policia, la qual avisa que estan preparats i llestos per detenir Mas. O per la campanya desfermada per l'ultra dreta espanyola per ficar el president de la Generalitat a la garjola, i per intervenir l'autonomia catalana i anular el vigent estatutet. És així com ofereixen dialogar i pactar amb Catalunya?. Mare meva!.... Ja, ja, ja...!.
No se n'adonen que la majoría de ciutadans catalans ja no ens refiem del govern d'Espanya?. No son conscients que l'anticatalanisme que ha practicat -i encara practica- el Partit Popular desferma totes les prevencions i fàstics dins de Catalunya?. L'amoralitat política i l'absència d'autocrítica dels populars, el proverbial jacobinisme dels socialistes -això si, super federalistes!-, l'indecorós procedir del Tribunal Constitucional espanyol amb sentències que semblen dictades des de les caus partidistes de conservadores o progressistes i la desinformació que practica la caverna mediàtica madrilenya, ens manté en guàrdia permanent i en constant desconfiança i afartament. No volem contagiar-nos pas de la levitat democràtica que exhibeix aquesta Espanya que segueix invertebrada, com en temps de Ortega y Gasset.
El Financial Times demana a Mariano Rajoy que es mogui i deixi d'amagar-se darrera la Constitució. A l'editorial del dia 6 de maig aposta per "una tercera via entre la secessió i l'estatus quo". Reconeix que "el desig d'independència dels catalans no és una cosa passatgera...". És commovedor el voluntarisme del Financial Times i la bonhomia dels seus editorialistes!. S'assemblen Josep Antoni Duran i Lleida i la seva incansable recerca de les terceres vies perdudes. Però la tercera via no la trobaran pas. No dins d'Espanya. A Espanya només hi ha vies d'AVE; moltes, masses; o d'amplada Ibèrica com la que construeixen pel corredor Mediterrani i que impossibilitarà la connexió directa amb la xarxa ferroviària europea. Tampoc serà gracies a Mariano Rajoy que per moure's encara utilitza la diligència, per allò que mentre dura el viatge, quan arribi a lloc ja s'haurà resol el problema.... Al cap i a la fi, només demanen la rendició incondicional d'Artur Mas i que retiri la consulta i les preguntes acordades per les forces polítiques catalanes. Pensen que mort el gos, mort la ràbia... I dons, perquè buscar la tercera via?. Perquè escoltar el clam dels catalans?. Perquè fer política si tens al teu favor la justícia castellana?. Perquè parlar i pactar, si domines els mitjans d'informació i desinformes i manipules com i quan vols?. Per la seva banda The Economist del dia 3 de maig, es lamenta que Espanya està fracassant a l'hora de gestionar la crisi amb Catalunya. Acusa a Mariano Rajoy d'esperar que la lenta recuperació econòmica (¡¡??) faci desaparèixer el problema, la qual cossa no passarà mai. "Una idea més immediata és que el senyor Mas i el senyor Rajoy haurien de parlar. Però sembla improbable que passi després de les eleccions europees aquest mes. El xoc de trens és mes proper", avisa alarmat el setmanari.
El Financial Times i d'altres només defensen els seus interessos i no pas els catalans. I malauradament per alguns, la majoría de ciutadans catalans volem la independència. Ja estem cansats d'en Mariano Rajoy, d'en Rubalcaba, de la justícia castellana, de la caverna i de les reminiscències franquistes que encara perduren i regnen per Madrid. Ja és massa tard per parlar sense escoltar, seguin el mètode Rajoy. Volem viure en pau, en llibertat, amb esperança i prosperitat. I dins d'Espanya és impossible. Per tant, només podrem parlar i pactar per buscar l'acord en el com i el quan farem el referèndum i si s'escau, la independència. Tan difícil és d'entendre?.
Per tant, és irrellevant continuar negant que a Catalunya no existeix ni violència ni agressivitat. Al menys per part de l'independentisme. Tant se val. No en fan cas. Aquesta inqüestionable veritat no mereix cap mena de consideració per part de l'unionisme. Ans al contrari, insisteixen un cop i un altre sobre l'insuportable crispació que senten al clatell o que es respira a l'ambient social català. Es queixen amargament de suposades restriccions de les llibertats personals i de l'aclaparador dèficit de llibertat d'expressió que semblen patir els catalans. Afirmen tossudament que a Catalunya s'intimida qui es declara i se sent espanyol o parla castellà, que pateixen persecució i se'ls insulta impunement, els manca respecte ciutadà i se'ls fa el buit a la vida quotidiana. A més a més, a l'Espanya popular s'assimila nazisme i feixisme amb l'independentisme català, secessionisme pacífic amb el terrorisme d'ETA i contínuament es contraposen constitució o estat de dret amb principis democràtics, i legalitat castellana amb la legitimitat universal dels pobles. A Espanya s'ha desterrat de l'imaginari col·lectiu dels ciutadans el concepte de nacionalisme espanyol, com si mai no hagués existit. És com si els fes vergonya reconèixer l'agressivitat històrica que sovint s'atribueix al nacionalisme espanyolista i que patim els pobles no castellans. I, per descomptat, com deia el dictador Franco, d'arreglar les relacions i els problemes que sorgeixen entre persones o pobles diferents mitjançant la Política, res de res. "Haga Vd. como yo, que no hago política", sentenciava el generalíssim mentre signava condemnes de mort; filosofia que ha fet seva Mariano Rajoy Brey, l'inefable president del reial Govern d'Espanya.... Ep!!!. Compte!!!. Ell no signa pas sentències de mort!. Ans al contrari: Tant el líder popular com el socialista Pérez Rubalcaba, es mostren disposats a negociar una sortida a l'atzucac que pateix l'Estat, a condició que no es parli mai de la consulta reclamada per la ciutadania catalana. Què, d'altra banda, és el veritablement important i desitjat pel 80% dels ciutadans catalans.
I doncs?. De que hem de parlar?.... Del Pacte Fiscal, plantejat ja fa dos anys per Artur Mas i displicentment rebutjat per Mariano Rajoy?. Ara ja no n'hi ha prou amb del concert!. D'una modificació constitucional proposada per Rubalcaba i refusada pels populars?. Ja tenen en compte que si així ho fessin perllongarien aquesta maleïda crispació que diuen patir entre quatre o cinc anys més, com a mínim?. I quines garanties poden oferir-nos que el resultat final no serà un nou nyap?... No!. El problema ja no és de pacte fiscal si o no. Ni tampoc es tracte de canviar la sagrada Constitució Espanyola per una altre nova que probablement tampoc acomplirien com passa amb la vigent. Per reformar el Senat, potser?. Va home, va!. Aquesta és massa vella!. I ja no cola!. I molt menys, tampoc és problema d'un Estatut Autonomía com l'antic, mai desenvolupat ni complert en la seva totalitat; o com el nou, mutilat vergonyosament pel TC i massa sovint violat matusserament pel l'actuació recentralitzadora del Govern d'Espanya; i a més constantment menystingut per les més altes institucions de l'Estat. O ens hem d'oblidar potser de les transferencias mai reeixides amb plenitud, per exemple beques, llengua, comerç, cultura, ONG's, esport, rodalies, aeroports...; o del finançament espoliador i insuportable en temps de crisis com els actuals; o dels reiterats incompliments financers i deslleialtats polítiques governamentals; i de les menyspreables sentències pretensiosament justes i equànimes d'un Tribunal Constitucional esperpèntic?. Les lleis Wert, d'administració local, d'unitat de marcat, sentencies sobre llengua, absurda guerra de banderes atiada per la virreina Llanos de Luna, boicots als impostos i taxes aprovades per la Generalitat, o carreganse l'iniciativa política del Parlament català, entre d'altres, son les inequívoques mostres de diàleg i ganes d'enteniment existents a Espanya vers Catalunya. Per no parlar dels constants advertiments que fan els cossos de seguretat espanyols contra Artur Mas, amb declaracions de portaveus policials o mitjançant informes o dossiers barroers convenientment filtrats a la premsa del movimiento. L'última prové del sindicat de la Policia Nacional Unión Federal de la Policia, la qual avisa que estan preparats i llestos per detenir Mas. O per la campanya desfermada per l'ultra dreta espanyola per ficar el president de la Generalitat a la garjola, i per intervenir l'autonomia catalana i anular el vigent estatutet. És així com ofereixen dialogar i pactar amb Catalunya?. Mare meva!.... Ja, ja, ja...!.
No se n'adonen que la majoría de ciutadans catalans ja no ens refiem del govern d'Espanya?. No son conscients que l'anticatalanisme que ha practicat -i encara practica- el Partit Popular desferma totes les prevencions i fàstics dins de Catalunya?. L'amoralitat política i l'absència d'autocrítica dels populars, el proverbial jacobinisme dels socialistes -això si, super federalistes!-, l'indecorós procedir del Tribunal Constitucional espanyol amb sentències que semblen dictades des de les caus partidistes de conservadores o progressistes i la desinformació que practica la caverna mediàtica madrilenya, ens manté en guàrdia permanent i en constant desconfiança i afartament. No volem contagiar-nos pas de la levitat democràtica que exhibeix aquesta Espanya que segueix invertebrada, com en temps de Ortega y Gasset.
El Financial Times demana a Mariano Rajoy que es mogui i deixi d'amagar-se darrera la Constitució. A l'editorial del dia 6 de maig aposta per "una tercera via entre la secessió i l'estatus quo". Reconeix que "el desig d'independència dels catalans no és una cosa passatgera...". És commovedor el voluntarisme del Financial Times i la bonhomia dels seus editorialistes!. S'assemblen Josep Antoni Duran i Lleida i la seva incansable recerca de les terceres vies perdudes. Però la tercera via no la trobaran pas. No dins d'Espanya. A Espanya només hi ha vies d'AVE; moltes, masses; o d'amplada Ibèrica com la que construeixen pel corredor Mediterrani i que impossibilitarà la connexió directa amb la xarxa ferroviària europea. Tampoc serà gracies a Mariano Rajoy que per moure's encara utilitza la diligència, per allò que mentre dura el viatge, quan arribi a lloc ja s'haurà resol el problema.... Al cap i a la fi, només demanen la rendició incondicional d'Artur Mas i que retiri la consulta i les preguntes acordades per les forces polítiques catalanes. Pensen que mort el gos, mort la ràbia... I dons, perquè buscar la tercera via?. Perquè escoltar el clam dels catalans?. Perquè fer política si tens al teu favor la justícia castellana?. Perquè parlar i pactar, si domines els mitjans d'informació i desinformes i manipules com i quan vols?. Per la seva banda The Economist del dia 3 de maig, es lamenta que Espanya està fracassant a l'hora de gestionar la crisi amb Catalunya. Acusa a Mariano Rajoy d'esperar que la lenta recuperació econòmica (¡¡??) faci desaparèixer el problema, la qual cossa no passarà mai. "Una idea més immediata és que el senyor Mas i el senyor Rajoy haurien de parlar. Però sembla improbable que passi després de les eleccions europees aquest mes. El xoc de trens és mes proper", avisa alarmat el setmanari.
El Financial Times i d'altres només defensen els seus interessos i no pas els catalans. I malauradament per alguns, la majoría de ciutadans catalans volem la independència. Ja estem cansats d'en Mariano Rajoy, d'en Rubalcaba, de la justícia castellana, de la caverna i de les reminiscències franquistes que encara perduren i regnen per Madrid. Ja és massa tard per parlar sense escoltar, seguin el mètode Rajoy. Volem viure en pau, en llibertat, amb esperança i prosperitat. I dins d'Espanya és impossible. Per tant, només podrem parlar i pactar per buscar l'acord en el com i el quan farem el referèndum i si s'escau, la independència. Tan difícil és d'entendre?.
