La persistència és una característica normalment positiva. Però quan aquesta insistència es transforma en una eina estratègica per distorsionar la realitat, deixa de ésser una virtut i es converteix en un defecte d'allò més lleig. És el que els passa a C's i PP. Continuen atiant una presumpta confrontació al si de la societat catalana per tal d'aturar el procés endegat i que irremeiablement ens està conduint a tots plegats cap a la independència.
Al caire de les properes eleccions europees, els candidats unionistes intensifiquen els pronòstics apocalíptics sobre episodis de violència i de fractura i confrontació social (que no hi ha estat, ni hi és) dins Catalunya i que, per descomptat, des de l'independentisme no propugna ni promou ningú. El candidat lerrouxista Javier Nart, pronostica: "Hi haurà fractura social. El PP no s'adona que el problema no és la legalitat, sinó la realitat social. Anem directament cap a una fractura social. No hi haurà trets, ni morts, però hi haurà tensió social. Hi haurà actes esporàdics de violència. No hi ha, gràcies a Déu, cap partit que propugni la violència a Catalunya. Una altra cosa és que l'essencialisme d'exclusió porta aquestes conseqüències. Una cosa és que tu no ho propugnis, però quan inculques que nosaltres som unionistes, mals catalans i que, per tant, defensem el robatori a Catalunya, l'espoliació, el genocidi cultural, l'opressió i l'ocupació, com em veus a mi?".
Coincideixo amb Javier Nart que el problema no es de legalitat sinó de legitimitat. És a dir, polític. Per això la realitat social catalana està per damunt de doctrines constitucionals petrificades i de cotilles intel·lectuals d'afamats advocats de l'Estat (funcionaris de carrera, al cap i a la fi), omnipresents i reis absoluts de les lleis i l'administració espanyoles. Tot i això, no es pot afirmar que anem cap a actes de violència, per més esporàdics que s'anunciïn. Sovint em demano, ¿perquè mentre el sobiranisme va ser minoritari no hi va haver problemes i ara que és majoritari tot seran confrontacions, fractura social, baralles i violència?. ¿Potser el nacionalisme espanyol no accepta l'hegemonia actual del sobiranisme català, i es mostra com el que és, ferotge i agressiu?. ¿És apel·lant una violència inexistent per la nostra banda com guanyaran la raó i el cor dels independentistes?. ¿O és així (amenaçant i desitjant el pitjor pels catalans) com pensen guanyar-se les voluntats i idees de la gent?. I sí, senyor Nart, a Catalunya hi ha dues formacions polítiques les quals, si més no, furtivament atien la confrontació i fins i tot la violència dins la societat, per tal d'aconseguir desbaratar els anhels de llibertat i independència que tenim i sentim la majoria de catalans. Parlem del Partit Popular i de Ciudadanos. Una cosa és no propugnar-ho directament, però una altre és desitjar-ho sense complexos i reiteradament com si soterradament ens convidessin a fer-ho, en resposta a una aspiració que se'ls mostra com irreductible. Per altre banda, qualificar d'unionistes els uns és el mateix que anomenar separatistes els altres. ¿O no?. I els independentistes, a ulls dels nacionalistes espanyols, ¿no som sovint qualificats com aprofitats i acaparadors dels calers espanyols?; ¿com agraciats per la bonhomia i generositat del govern de Madrit, que paga les factures de la Generalitat?; ¿com victimistes i ploramiques?; ¿o de perseguir (imaginàriament) l'idioma castellà -diuen fins i tot al pati de les escoles o als ambulatoris, tant se val-?; ¿com a deslleials, inconstitucionals, il·legals i deixebles aventajats d'ETA o dels nazis?. Els independentistes també ens podríem preguntar: I els nacionalistes espanyols, ¿com ens consideren a nosaltres?. ¿Com ens veuen?... No se si serà per costum o per flegma però a nosaltres, la veritat, poc ens importen l'opinió dels nacional-catòlics espanyols. D'altra banda, ells mateixos es retraten. A més a més, tenim les espatlles acostumades a carregar els pesats prejudicis que històricament ens dedica el nacional-espanyolisme sempreviu.
Deixant a banda l'opinió del número dos de C's, el mediàtic Juan Carlos Girauta -el qual insisteix esgotadorament en les tesis de Javier Nart (o a l'inrevés)-, tots els lerrouxistes fan pinya amb els conservadors espanyolistes que remenen les cireres de Madrit, en tot allò que fa referència -o no- a Catalunya. A més, reben la inspiració i guia de l'incansable caverna mediàtica madrilenya. La persistència dels populars s'adreça ara a l'aniquilació de la magra autonomia catalana i l'equiparació de l'ANC amb ETA. Ho fan amb lleis recentralitzadores, amb decisions financeres arbitràries i restrictives; i també mitjançant saberuts articles d'opinió i profunds editorials de premsa escrita -ambdós merament propagandístics-, així com a traves de la radio i tele espanyoles les quals, naturalment, també es veuen i s'escolten a Catalunya. Ho fan per terra, mar i aire. Utilitzen enquestes poc representatives i anàlisis sociològics d'ampli abast, essent l'univers objecte d'estudi tota la població de la península Ibèrica i extrapolant els resultats només a Catalunya, si així convé a les conclusions prèviament establertes pels acadèmics i polítics espanyols. La premsa de Madrit no s'avergonyeix gens quan estableix paral·lelismes impossibles entre l'Assemblea Nacional Catalana i ETA. El diari nacionalista ABC ha publicat recentment un reportatge el qual assegura que l'Assemblea ha copiat l'estratègia d'ETA, dissenyada l'any 1994 per pressionar els governs d'Espanya i França. Ergo, l'ANC és ETA. És a dir, s'ha de il·legalitzar l'Assemblea... ¡Mare meva, quin disbarat!. Encara com no han pas reculat fins el segle XVIII i comparen el procés català amb la guerra entre Anglaterra i les colònies americanes!. O amb la independència d'Irlanda!. O de Cuba i Filipines!. No. Prefereixen comparar-nos amb Crimea, o amb Kosovo. Mai ho faran amb Letònia, Estònia, Lituània, Eslovàquia, Chequia, Suècia, Noruega... El que realment passa quan fan aquest tipus de comparacions, és que automàticament els catalans establim paral·lelismes entre el comportament de l'Espanya d'avui amb el galdós paper fet per la Rússia de Putin, la Servia de Milosevic o la mateixa Espanya imperial del rei castellà de sempre, la qual va perdre el seu imperi, entre d'altres causes, per què no va voler escoltar les veus que sorgien des de les seves colònies.
Els defectes lletjos i bruts es van acumulant als comptes dels nacionalistes espanyols. Els greuges i insults cap a Catalunya i els catalans augmentant dia a dia. El nerviosisme dels hidalgos s'està transformant en agressivitat i violència verbal -ara per ara-. ¿Fins quan?. ¿Fins desprès de les eleccions europees, potser?. ¿Llavors ens voldran estomacar?. ¿Ens oferiran alternatives realistes?. ¡Aleshores ja serà massa tard!. En realitat, ara ja és massa tard. El 80% dels catalans volem votar. I la majoria volem la independència. Res ens aturarà. Ni les amenaces del Govern d'Espanya, ni els insults de C's i dels populars, ni les paraules buides i irrellevants dels socialistes, ni la por que volen fer-nos, ni quedar fora de la Unió Europea, o vagant per l'espai sideral per tota l'eternitat. I la persistència argumental dels unionistes -sigui dit sense ganes d'ofendre- refermen les nostres conviccions. Enforteixen els nostres principis democràtics. Davant anuncis de confrontació i violència, els catalans posem pau i il·lusió. I canviem l'statu quo actual per independència.... ¡Aquesta és la nostra alternativa!. ¡L'única!. ¿Hi ha res millor?.
Al caire de les properes eleccions europees, els candidats unionistes intensifiquen els pronòstics apocalíptics sobre episodis de violència i de fractura i confrontació social (que no hi ha estat, ni hi és) dins Catalunya i que, per descomptat, des de l'independentisme no propugna ni promou ningú. El candidat lerrouxista Javier Nart, pronostica: "Hi haurà fractura social. El PP no s'adona que el problema no és la legalitat, sinó la realitat social. Anem directament cap a una fractura social. No hi haurà trets, ni morts, però hi haurà tensió social. Hi haurà actes esporàdics de violència. No hi ha, gràcies a Déu, cap partit que propugni la violència a Catalunya. Una altra cosa és que l'essencialisme d'exclusió porta aquestes conseqüències. Una cosa és que tu no ho propugnis, però quan inculques que nosaltres som unionistes, mals catalans i que, per tant, defensem el robatori a Catalunya, l'espoliació, el genocidi cultural, l'opressió i l'ocupació, com em veus a mi?".
Coincideixo amb Javier Nart que el problema no es de legalitat sinó de legitimitat. És a dir, polític. Per això la realitat social catalana està per damunt de doctrines constitucionals petrificades i de cotilles intel·lectuals d'afamats advocats de l'Estat (funcionaris de carrera, al cap i a la fi), omnipresents i reis absoluts de les lleis i l'administració espanyoles. Tot i això, no es pot afirmar que anem cap a actes de violència, per més esporàdics que s'anunciïn. Sovint em demano, ¿perquè mentre el sobiranisme va ser minoritari no hi va haver problemes i ara que és majoritari tot seran confrontacions, fractura social, baralles i violència?. ¿Potser el nacionalisme espanyol no accepta l'hegemonia actual del sobiranisme català, i es mostra com el que és, ferotge i agressiu?. ¿És apel·lant una violència inexistent per la nostra banda com guanyaran la raó i el cor dels independentistes?. ¿O és així (amenaçant i desitjant el pitjor pels catalans) com pensen guanyar-se les voluntats i idees de la gent?. I sí, senyor Nart, a Catalunya hi ha dues formacions polítiques les quals, si més no, furtivament atien la confrontació i fins i tot la violència dins la societat, per tal d'aconseguir desbaratar els anhels de llibertat i independència que tenim i sentim la majoria de catalans. Parlem del Partit Popular i de Ciudadanos. Una cosa és no propugnar-ho directament, però una altre és desitjar-ho sense complexos i reiteradament com si soterradament ens convidessin a fer-ho, en resposta a una aspiració que se'ls mostra com irreductible. Per altre banda, qualificar d'unionistes els uns és el mateix que anomenar separatistes els altres. ¿O no?. I els independentistes, a ulls dels nacionalistes espanyols, ¿no som sovint qualificats com aprofitats i acaparadors dels calers espanyols?; ¿com agraciats per la bonhomia i generositat del govern de Madrit, que paga les factures de la Generalitat?; ¿com victimistes i ploramiques?; ¿o de perseguir (imaginàriament) l'idioma castellà -diuen fins i tot al pati de les escoles o als ambulatoris, tant se val-?; ¿com a deslleials, inconstitucionals, il·legals i deixebles aventajats d'ETA o dels nazis?. Els independentistes també ens podríem preguntar: I els nacionalistes espanyols, ¿com ens consideren a nosaltres?. ¿Com ens veuen?... No se si serà per costum o per flegma però a nosaltres, la veritat, poc ens importen l'opinió dels nacional-catòlics espanyols. D'altra banda, ells mateixos es retraten. A més a més, tenim les espatlles acostumades a carregar els pesats prejudicis que històricament ens dedica el nacional-espanyolisme sempreviu.
Deixant a banda l'opinió del número dos de C's, el mediàtic Juan Carlos Girauta -el qual insisteix esgotadorament en les tesis de Javier Nart (o a l'inrevés)-, tots els lerrouxistes fan pinya amb els conservadors espanyolistes que remenen les cireres de Madrit, en tot allò que fa referència -o no- a Catalunya. A més, reben la inspiració i guia de l'incansable caverna mediàtica madrilenya. La persistència dels populars s'adreça ara a l'aniquilació de la magra autonomia catalana i l'equiparació de l'ANC amb ETA. Ho fan amb lleis recentralitzadores, amb decisions financeres arbitràries i restrictives; i també mitjançant saberuts articles d'opinió i profunds editorials de premsa escrita -ambdós merament propagandístics-, així com a traves de la radio i tele espanyoles les quals, naturalment, també es veuen i s'escolten a Catalunya. Ho fan per terra, mar i aire. Utilitzen enquestes poc representatives i anàlisis sociològics d'ampli abast, essent l'univers objecte d'estudi tota la població de la península Ibèrica i extrapolant els resultats només a Catalunya, si així convé a les conclusions prèviament establertes pels acadèmics i polítics espanyols. La premsa de Madrit no s'avergonyeix gens quan estableix paral·lelismes impossibles entre l'Assemblea Nacional Catalana i ETA. El diari nacionalista ABC ha publicat recentment un reportatge el qual assegura que l'Assemblea ha copiat l'estratègia d'ETA, dissenyada l'any 1994 per pressionar els governs d'Espanya i França. Ergo, l'ANC és ETA. És a dir, s'ha de il·legalitzar l'Assemblea... ¡Mare meva, quin disbarat!. Encara com no han pas reculat fins el segle XVIII i comparen el procés català amb la guerra entre Anglaterra i les colònies americanes!. O amb la independència d'Irlanda!. O de Cuba i Filipines!. No. Prefereixen comparar-nos amb Crimea, o amb Kosovo. Mai ho faran amb Letònia, Estònia, Lituània, Eslovàquia, Chequia, Suècia, Noruega... El que realment passa quan fan aquest tipus de comparacions, és que automàticament els catalans establim paral·lelismes entre el comportament de l'Espanya d'avui amb el galdós paper fet per la Rússia de Putin, la Servia de Milosevic o la mateixa Espanya imperial del rei castellà de sempre, la qual va perdre el seu imperi, entre d'altres causes, per què no va voler escoltar les veus que sorgien des de les seves colònies.
Els defectes lletjos i bruts es van acumulant als comptes dels nacionalistes espanyols. Els greuges i insults cap a Catalunya i els catalans augmentant dia a dia. El nerviosisme dels hidalgos s'està transformant en agressivitat i violència verbal -ara per ara-. ¿Fins quan?. ¿Fins desprès de les eleccions europees, potser?. ¿Llavors ens voldran estomacar?. ¿Ens oferiran alternatives realistes?. ¡Aleshores ja serà massa tard!. En realitat, ara ja és massa tard. El 80% dels catalans volem votar. I la majoria volem la independència. Res ens aturarà. Ni les amenaces del Govern d'Espanya, ni els insults de C's i dels populars, ni les paraules buides i irrellevants dels socialistes, ni la por que volen fer-nos, ni quedar fora de la Unió Europea, o vagant per l'espai sideral per tota l'eternitat. I la persistència argumental dels unionistes -sigui dit sense ganes d'ofendre- refermen les nostres conviccions. Enforteixen els nostres principis democràtics. Davant anuncis de confrontació i violència, els catalans posem pau i il·lusió. I canviem l'statu quo actual per independència.... ¡Aquesta és la nostra alternativa!. ¡L'única!. ¿Hi ha res millor?.
